Fetitxe

13/11/2013

NÚRIA PERAIRE- LA VIDA EN ‘KIWI’

marie antoinetteRetrat de Maria Antonieta (1755-1793)

Després de la pel·lícula de Sofia Coppola, associo les sabates als pastissos i al xampany. A la festa, a la despreocupació, a la rauxa. Maria Antonieta, l’última reina de França, vivia només per no fer res. Només per vestir-se amb les millors teles, només per menjar els millors brioixos, només per comprar les joies més descarades, només per portar les sabates més luxoses. I el luxe ha seguit vinculat a les sabates des d’aleshores.

El personatge de Carrie Bradshaw representa aquesta addicció en la contemporaneïtat. L’admiració de la protagonista de Sexo en Nueva York per les sabates de Manolo Blahnik (el dissenyador de les del film de Coppola) només és comparable a altres grans obsessions, com la que sentia Evita Peron.

Però qui més qui menys recorda sabates especials. La Dorothy donava tres cops de taló amb unes sabates vermelles ben brillants per tornar a casa després de visitar Oz. James Bond es baralla amb un exèrcit de dolents i acaba sense cap arrruga a l’americana i amb les sabates com si les hi haguèssin acabat de netejar. Benet XVI sempre portava uns mocasins vermells, Steve Jobs sempre anava amb vambes New Balance, Michael Jackson va catapultar a l’èxit la combinació de mocasins negres i mitjons blancs, Ava Gardner va triomfar quan va decidir treure’s les sandàlies per anar descalça i a Lady Gaga no saps quan li acaba la sabata i li comença el vestit, de fet, a vegades no saps ni on li comença el vestit.

Però finalment he de dir que em quedo amb la sandàlia de moda, la que ha ocupat portades de diaris. La sandalia de David Fernández, el diputat de la CUP. No serà la més cara, ni la més bonica, ni la més original. Però és la més valuosa. Hem recordat que tots en tenim, de sabata, que tots la podem alçar i que tots podem demostrar menyspreu als que ens enganyen deliberadament. Que mai com en l’últim any he sentit tantes vegades “no ho recordo” o “no em consta”. A partir d’ara entre la llista de sabates cèlebres hi recordarem i ens hi constarà la del David.

EL RETROBAMENT

16/10/2013

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

la foto bornMercat del Born, Barcelona. 11 d’octubre de 2013.

Estar un any fora en un país preciós no té preu. Però què bonic tornar a casa i adonar-me que he trobat a faltar més coses de les que em pensava. Aquí va la llista, perquè no està malament que us les recordi!

1. La sobrassada. Sí, senyor. Potser no és un aliment de la dieta habitual, però que bona és una bona sobrassada.

2. El croissant de xocolata per dins. Mira que hi ha bona pastisseria a Nova Zelanda (què dir del deliciós cinnamon roll), però no vaig trobar bons croisants i menys amb xocolata PER DINS. Mai més diré que no a un croissant de xocolata.

3. Caminar, caminar i caminar. Passejar, passejar i passejar. És molt curiós viure en un país on no existeix el concepte passejar. Si se surt al carrer sempre és per anar a algun lloc. Se surt en cotxe i s’aparca al davant mateix de la destinació. A Auckland no se surt a fer un tomb. Ara vaig caminant a tot arreu. Mira que un dia no m’agafi per anar caminat de Vilanova a Barcelona.

4. Veure Barcelona. Barcelona es una ciutat bonica. Pareu i mireu-la. Després agafeu el tren (el cotxe no cal perquè ja m’he adonat que el peatge de la C-32 al Garraf està hipercar. Això no ho he trobat gens a faltar, of course) i veniu fins a Vilanova. Mireu-la també. La plaça de la Vila, el passeig al costat del mar i la Geltrú.

5. Aquí passen coses!! Mires el diari, el Time Out, diferents entitats noves que estic descobrint i cada dia podries anar a algun lloc on s’ha organitzat alguna cosa. Per fi una mica d’activitat! I el millor de tot es que encara fa caloreta. Pensava que arribaria amb el temps just per dir adéu a l’estiu, però s’ha esperat a marxar.

Roda el món i torna al Born.

En trànsit

24/09/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

PhotoAeroport Internacional de Narita, Tòquio. 20 de setembre de 2013.

Sense telèfon mòbil i sense claus. Imagineu-vos-ho. A mi no em cal fer-ho perquè és com he viscut l’última setmana. Sense claus d’enlloc, el que significa que durant una setmana no he tinut casa, cap casa, cap cotxe, cap bicicleta, cap moto, cap res. I sense telèfon el que significa que no he tingut Whatsapp, ni iMessage, ni Facebook, ni Instagram, ni número de telèfon.

Molta gent al món viu així. Però per algú com jo, que ha tingut la sort de nèixer a Barcelona i viure en un país on mai m’ha faltat de res, ha estat tota una experiència. Així que vosaltres, habitants del primer món com jo, poseu-vos al meu lloc.

Sense claus tens la sensació continua que et falta alguna cosa. Regires la bossa mil vegades al dia amb la sensació que ja ho has perdut. El què? Ben bé no ho saps, però ho has perdut.

És una sensació estranya que podria tenir el seu punt d’aventura si no fos perquè ja porto més d’un any amb la sensació de viure temporalment a tot arreu. Així que deixo l’aventura pels novells.  Jo tinc ganes de tenir unes claus com Déu mana, d’aquelles tan grosses que van fent soroll dins la bossa a mesura que camines. I vull tenir moltes claus, un clauer replet de claus i haver de preguntar-me al cap d’un temps: aquest clau, d’on era?

Però el veritable xou arriba quan has de fer-te amb un nou número de telèfon i amb un nou aparell. Les botigues d’atenció al client de les empreses de telefonia sempre estan plenes de gent, mitja hora de cua no te la treu ningú. I mentre arribes i esperes es produeixen situacions ben peculiars. Només arribar a una de les botigues t’enfrontes a una pantalla d’ordinador que et demanarà quatre dades i et donará el número que et correspon. Et dóna l’opció d’enviar-te un missatge al telèfon quan et toqui. I aquí ve el més curiós, ja no es concep que la gent pugui no tenir telèfon. Estàs a una botiga on venen telèfons però ja donen per suposat que en tens un, en el que t’avisaran quan et toqui. Doncs no en tinc.

Ja previnguda he arribat a la botiga amb un iPad. He pensat que mentre m’esperava em distreuria connectada al wifi de la botiga. En aquest cas, per connectar-te al wifi has d’introduir les teves dades i t’enviaran un codi al teu telèfon mòbil. Ja hi som! Que no tinc telèfon! Que hi ha gent que no tè telèfon, ni que sigui temporalment! Total, que res de wifi.

Finalment, m’atenen i la pregunta es repeteix fins a tres vegades. Però no tens telèfon? Però de cap tipus? No tens terminal? No! No tinc telèfon.

Aquesta sitaució m’ha recordat un altra ocasió en la que tampoc vaig tenir mòbil temporalment, vaig voler fer una transferència entre diferents bancs i al moment de fer-la hem van avisar que per completar el procés m’enviarien un codi al telèfon mòbil. Ai… Què fàcil pot ser la vida amb mòbil i què complicada es pot fer si no en tens.

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

 waitomo caves barcaUna de las rutas por las Waitomo Caves acaba aquí.

El hambre hace magia. El instinto de supervivencia puede provocar grandes atrocidades, pero también grandes maravillas. Como la que se puede ver en las Waitomo Caves, un grupo de 300 cuevas situadas en la isla norte de Nueva Zelanda.

Existen desde hace unos dos millones de años, pero no fue hasta el 1887 que se descubrieron. A través de grietas y hoyos en la superficie se accede a cavernas y ríos subterráneos. Una vez se desciende, entre la oscuridad, se ben pequeñas luces verdosas por todo el techo. Son un tipo de luciérnagas que han encontrado en estas cuevas de piedra caliza su hábitat perfecto. Tienen oscuridad, silencio y la suficiente humedad.

El secreto de su luminosidad es el hambre. En medio de la tiniebla, la luz les sirve para atraer pequeños insectos que devoraran. Cuanto más hambrientas están, más brillan. Son tan numerosas que en la Glowworn Cave crean un cielo estrellado, un universo paralelo que se contempla mientras se flota en el río subterráneo que recorre la cueva. La sensación de flotación acentúa todavía más la magia del momento, como si fuésemos un astronauta que observa el universo.

Si entramos al detalle la realidad rompe tanta poesía. Una vez los insectos son atraídos por la luz de las luciérnagas (que bonitas, no son) quedan enganchados en unos finísimos hilos pegajosos que éstas generan con baba.

Los maoríes ya sabían de la existencia de las luciérnagas, pero no fue hasta que entraron en las cuevas que se dieron cuenta de la profundidad y inmensidad de las mismas. Un jefe local maorí, Tane Tinorau, acompañado por un investigador europeo, Fred Mace, fueron los primeros en recorrerlas todas. Los primeros en apreciar la acústica de la Cathedral Cave y los primeros en maravillarse con las estalactitas y las estalagmitas.

Dos años más tarde, Tane comenzó con las visitas guiadas que se mantienen hasta ahora. Existen diversos recorridos y niveles de riesgo. Se puede disfrutar de la cuevas con un pequeño paseo o se puede escoger la ruta más aventurera. It is up to you.

nonameEntrada, evidentemente, para la ruta no aventurera. El paseo es genial.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAÉsta es la entrada a las cuevas para los más aventureros.

(Dentro de las cuevas no se pueden hacer fotos. Aquí encontraréis las fotos oficiales)

NÚRIA PERAIRE- LA VIDA EN ‘KIWI’

IMG_3636Vacas de Nueva Zelanda en Whananaki, abril de 2013. 

Pocas veces la actualidad informativa de Nueva Zelanda se sobresalta. Ésta ha sido una de esas veces. Por fin he disfrutado leyendo el periódico en el otro lado del mundo mientras desayunaba en un café. A falta de Bárcenas, buenas son las vacas. Me explico.

Fonterra, la compañía más grande del país y la empresa exportadora de productos lácteos más grande del mundo, vendió unas 30 toneladas de suero de leche contaminadas con una bacteria que puede causar botulismo (una enfermedad que produce paralización muscular y puede provocar la muerte por parada respiratoria).

La alarma saltó en China donde algunas empresas compraron el derivado lácteo afectado para elaborar leche para lactantes. Con esta información se producía un coctel molotov: teníamos una contaminación alimentaria, que puede afectar a bebés y que implica a una gran empresa de un sector clave en Nueva Zelanda. Rápidamente el CEO de Fonterra, Theo Spierings, que se encontraba en Europa, se trasladó al país asiático y un equipo del Ministerio de Industrias del Sector Primario de Nueva Zelanda empezó a trabajar con el personal de Fonterra para gestionar la crisis. Desde que saltó la noticia la estrategia se basó en la colaboración y la transparencia, el CEO de Fonterra afirmaba “no me iré de China hasta que la situación esté resuelta”.

En cinco días, la empresa láctea ha recuperado todas las partidas de producto contaminado, no hay casos de afectados y se ha encontrado el origen del problema: en una de las tuberías por las que circula el producto se había acumulado polvo de leche. Theo ha vuelto a casa. Lo que todavía no se sabe es el por qué.  Se está haciendo una investigación interna para averiguarlo pero, sobretodo, para recuperar la reputación. La de la empresa y la del país.

La economía de Nueva Zelanda depende de las exportaciones. Del total de productos exportados, los lácteos son el 26%. Lo que significa más exportaciones que la suma de lo que se vende fuera en carne, madera, combustibles minerales y frutas. Además, China es uno de los principales mercados para las empresas kiwis.

Si el sector lácteo entra en crisis puede tener una gran afectación, también a nivel interno. En Nueva Zelanda, ese país en el que se ven vacas y ovejas por todos lados (hay 4,5 millones de habitantes, pero 6,5 millones de vacas y 31 millones de ovejas), la industria láctea supone el 2,8% del PIB y en ella trabajan treinta y cinco mil personas, hasta cuarenta y cinco mil si contamos a los autónomos. Sólo Fonterra da trabajo a once mil personas y si nos fijamos en las área rurales (lo son gran parte del país) 1 de cada 4 puestos de trabajo depende de ésta industria.

No es de extrañar que los granjeros se tomaran la crisis de Fonterra como si fuera propia y el gobierno sabe que si a los granjeros les fuese mal todo el país quedaría afectado. El Instituto de Investigación Económica de Nueva Zelanda ya lo decía en su informe sobre la contribución a la economía de la industria láctea, “si los ganaderos sonríen, todo el país sonríe”.

Per sempre més

18/07/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

P1070658Bach a Coromandel Town, febrer de 2013.

Imagina que agafes una capsa de sabates. Amb unes tisores li retalles el que serien dues finestres. Després una porta. Amb uns cartons fas parets interiors. Es tracta de fer una distribució ben elemental: una o dues habitacions, la cuina i el menjador. A fora, imagina que hi col·loques una taula de fusta, uns bancs i una barbacoa. Ho tens? Doncs ja saps què és un bach, la casa d’estiueig o de vacances dels kiwis. Es caracteritza per la seva senzillesa constructiva, de materials i de costos.

Evidentment no són de cartó però quasi. Les parets i l’estructura són de fusta i quan els veus per fora recorden als barracons. Un cop surts de la ciutat, aquesta caseta la trobes per tot arreu. I és que el seu èxit va ser precisament la simplicitat. Als anys cinquanta les carreteres de Nova Zelanda començaven a ser millors i la classe mitjana començava a tenir millors cotxes. Podien viatjar pel país i podien permetre’s construir-se cases d’estiueig com el bach, tot un símbol de la cultura de Nova Zelanda. Aquí tots són uns manetes i la gràcia del bach és que cada família s’ha construït el seu. Fins i tot es veuen autocaravanes dels anys 60 a les que se’ls han annexat parets per fer les habitacions.

Després de la Segona Guerra Mundial el país va voler compensar els seus soldats. I sí, es va decidir donar-los un bach. Una caseta a prop del mar o enmig de meravelloses muntanyes perquè poguessin tenir un lloc on descansar després dels serveis prestats.

La regió de Whananaki és el paradigma del bach. Allà continua havent-hi el mateix bach dels setanta amb les parets de fusta ben fines, que a la que vingui el llop a bufar sortiran volant, i allí roman aquella autocaravana des de fa 40 anys amb una iaiona que prepara el sopar en una cuina que qualsevol amant de les noves tendències compraria per ser d’allò més vintage.

IMG_3662Whananaki, abril de 2013.

De fet, nosaltres hem viscut en cases ben antigues, a les que no han remodelat ni el  lavabo ni la cuina. Quants cops m’he preguntat quantes famílies deuen haver cuinat abans que jo en ella. Deu ser perquè saben que estan aïllats del món, que els kiwis ho conserven tot durant anys i panys. Ja em sembla bé viure en una cultura que abans de llençar i comprar de nou prefereix arreglar les coses. Al cap de 40 anys estaria més que justificat canviar la pica, però qui vol ser pràctic quan està aquí a l’aventura descobrint el món cada dia.