Kolhosp.com http://www.kolhosp.com Blog divers i dispers, cada setmana un autor. Wed, 13 Nov 2013 12:36:02 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=4.4 Fetitxe http://www.kolhosp.com/2013/11/13/david-fernandez/ Wed, 13 Nov 2013 06:00:42 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=805 NÚRIA PERAIRE- LA VIDA EN ‘KIWI’ Retrat de Maria Antonieta (1755-1793) Després de la pel·lícula de Sofia Coppola, associo les sabates als pastissos i al xampany. A la festa, a la despreocupació, a la rauxa. Maria Antonieta, l’última reina de França, vivia només per no fer res. Només per vestir-se amb les millors teles, només […]

The post Fetitxe appeared first on Kolhosp.com.

]]>
NÚRIA PERAIRE- LA VIDA EN ‘KIWI’

marie antoinetteRetrat de Maria Antonieta (1755-1793)

Després de la pel·lícula de Sofia Coppola, associo les sabates als pastissos i al xampany. A la festa, a la despreocupació, a la rauxa. Maria Antonieta, l’última reina de França, vivia només per no fer res. Només per vestir-se amb les millors teles, només per menjar els millors brioixos, només per comprar les joies més descarades, només per portar les sabates més luxoses. I el luxe ha seguit vinculat a les sabates des d’aleshores.

El personatge de Carrie Bradshaw representa aquesta addicció en la contemporaneïtat. L’admiració de la protagonista de Sexo en Nueva York per les sabates de Manolo Blahnik (el dissenyador de les del film de Coppola) només és comparable a altres grans obsessions, com la que sentia Evita Peron.

Però qui més qui menys recorda sabates especials. La Dorothy donava tres cops de taló amb unes sabates vermelles ben brillants per tornar a casa després de visitar Oz. James Bond es baralla amb un exèrcit de dolents i acaba sense cap arrruga a l’americana i amb les sabates com si les hi haguèssin acabat de netejar. Benet XVI sempre portava uns mocasins vermells, Steve Jobs sempre anava amb vambes New Balance, Michael Jackson va catapultar a l’èxit la combinació de mocasins negres i mitjons blancs, Ava Gardner va triomfar quan va decidir treure’s les sandàlies per anar descalça i a Lady Gaga no saps quan li acaba la sabata i li comença el vestit, de fet, a vegades no saps ni on li comença el vestit.

Però finalment he de dir que em quedo amb la sandàlia de moda, la que ha ocupat portades de diaris. La sandalia de David Fernández, el diputat de la CUP. No serà la més cara, ni la més bonica, ni la més original. Però és la més valuosa. Hem recordat que tots en tenim, de sabata, que tots la podem alçar i que tots podem demostrar menyspreu als que ens enganyen deliberadament. Que mai com en l’últim any he sentit tantes vegades “no ho recordo” o “no em consta”. A partir d’ara entre la llista de sabates cèlebres hi recordarem i ens hi constarà la del David.

The post Fetitxe appeared first on Kolhosp.com.

]]>
Més informació, menys varietat http://www.kolhosp.com/2013/10/30/mes-informacio-menys-varietat/ Wed, 30 Oct 2013 05:00:42 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=801 ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA Mai havíem tingut tanta informació, però cada vegada és més complicat tenir accés a tot tipus d’informació (la frase no és meva). Deixant de banda teories de la conspiració i silencis mediàtics interessats, hi ha quelcom molt més quotidià i gens sospitós que pot estar dificultant l’accés general a una […]

The post Més informació, menys varietat appeared first on Kolhosp.com.

]]>
Social Media - Kolhosp

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Mai havíem tingut tanta informació, però cada vegada és més complicat tenir accés a tot tipus d’informació (la frase no és meva). Deixant de banda teories de la conspiració i silencis mediàtics interessats, hi ha quelcom molt més quotidià i gens sospitós que pot estar dificultant l’accés general a una suficient varietat d’informació: la personalització. Cada nova actualització de l’algoritme de Google ens allunya una mica més de la pluralitat, cada vegada que fem un ‘like’ al Facebook ens tanquem una mica més en el nostre món d’afinitats. No ens hauria d’agradar fer un ‘m’agrada’.

Gairebé la totalitat de serveis que utilitzem a la xarxa estan introduint, des de ja fa temps, mecanismes per a personalitzar els resultats i les informacions que ens mostren. Utilitzen la informació que tenen de nosaltres (dades que normalment nosaltres mateixos hem proporcionat) per a mostrar-nos el que creuen que és més rellevant per a nosaltres. Així, si un usuari molt aficionat al Barça cerca ‘resultat del partit’ al Google, aquest li mostrarà resultats relatius al seu equip i no els del contrari. Que bé, oi? Doncs no, i tinc la sensació que ja n’estem patint les conseqüències.

El problema el tenim quan NOMÉS rebem la informació que els robots i els algoritmes d’aquestes companyies creuen que ens interessa. Ens podem estar perdent tot un món que, si bé no ens és afí, pot ser de molt interès per a ajudar-nos a comprendre el món complex en el que vivim. En l’equivalent futbolístic, és un culé veient ‘Punto Pelota’ per saber què diuen els del bàndol contrari. A l’actual xarxa, aquest culé cada vegada està tenint més complicat l’accés a través de cercadors i xarxes socials a aquest tipus de continguts.

Canviem el futbol per política. L’analista de mitjans del New York Times parlava, fa un parell de setmanes, sobre la possibilitat de que la poca varietat de fonts d’informació estigués complicant les negociacions per desbloquejar el recent tancament del govern dels EUA. Crec que no pot tenir més raó. Recentment m’he trobat amb gent que a una setmana de la cadena humana de l’onze de setembre, no n’havia sentit a parlar enlloc. Veient les reaccions de molts “líders” polítics de casa nostra davant qualsevol conflicte, sospito que alguns d’ells estan alimentant les seves opinions a base del que veuen ‘que es mou’ a les xarxes. Error, les xarxes ja no són neutres (a excepció de Twitter, que és tan -o tan poc- neutre com un vol que sigui).

Solució: el paquet. Com els diaris de paper, en que un compra totes les seccions i no només les que creu que més l’interessen. A la xarxa això ja no és possible, i cada vegada costarà més. Les webs dels diaris seran unes de les properes en oferir contingut personalitzat, Yahoo ja hi està treballant. Veig en tot plegat un forat al mercat que alguns ja estan intentant omplir. ¿Quan una gran firma periodística d’aquí farà un resum diari de les principals (no les més llegides o més compartides) notícies del dia? Un ‘Top Ten’ igual per a tothom i amb criteri periodístic honest i transparent. Si us plau, algú s’hi anima?

Fotografia: Jason A. Howie

The post Més informació, menys varietat appeared first on Kolhosp.com.

]]>
#OXcars13 http://www.kolhosp.com/2013/10/26/oxcars13/ Sat, 26 Oct 2013 07:00:27 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=798 JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA fiestaca por todo lo libre Presentarse como el Mayor Evento de Cultura Libre de Todos los Tiempos tiene su qué. Pero así son estos premios no competitivos que este jueves llegaron a su sexta edición. La gala de los oXcars reunió en la Sala Apolo un ejemplo de lo […]

The post #OXcars13 appeared first on Kolhosp.com.

]]>
JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

oxcars13 kolhospfiestaca por todo lo libre

Presentarse como el Mayor Evento de Cultura Libre de Todos los Tiempos tiene su qué. Pero así son estos premios no competitivos que este jueves llegaron a su sexta edición. La gala de los oXcars reunió en la Sala Apolo un ejemplo de lo mejorcito de aquí, de ahí y de más allá en la defensa de los nuevos modelos para la creación y difusión de la cultura. Un encuentro reivindicativo, combativo y MUY divertido.

Los premiados fueron diferentes proyectos de cultura libre que podéis encontrar en este artículo. Y lo más destacado para mí, la intervención del abogado David Bravo, uno de los hombres más influyentes de las redes sociales según el diario económico Expansión. Todo un showman que, solo con su discurso/espectáculo “Nosotros los Radicales”, merecería un pedestal y la veneración de todos los aficionados a los TED: dinámico, divertido, punzante y convincente.

Ni Sinde, ni Wert, ni Lassalle, ni las mil barreras que le pongan a ese campo llamado internet pasarán a la historia por revolucionar la red; sí en cambio lo harán Spotiffy, Netfix, etc.

Los oXcars han ido modificando poco a poco su ceremonia en las seis ediciones que han celebrado. Viajando de glorificación de la cultura libre, a un atrincheramiento por la defensa de la libertad de circulación de la información a través de internet. Lo que empezó como una alternativa a las industrias culturales se ha convertido en poco tiempo en una batalla abierta entre una industria multinacional que pretende mantener su feudo en el antiguo régimen cultural – él crea, yo distribuyo y te vendo, tú compras SIEMPRE, yo os controlo y el gobierno me ayuda – y los defensores de la libre circulación – él, tú y yo creamos y compartimos y vendemos y compramos cuando nos interese.

¿Parece muy revolucionario? Pues no lo es. Como bien se encargaron de destacar en la misma ceremonia de los oXcars de este año: Juan Ruiz, el Arcipreste de Hita, en su Libro del Buen Amor, ya se molestó en pedir a todo el mundo que divulgara – e incluso modificara y mejorara – su obra; y que lo hiciese sin cobrar ni pagar, pues hay cosas como el amor – y el amor  por la cultura, podemos añadir – que no tienen precio.

The post #OXcars13 appeared first on Kolhosp.com.

]]>
EL RETROBAMENT http://www.kolhosp.com/2013/10/16/el-retrobament/ Wed, 16 Oct 2013 06:00:15 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=794 NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’ Mercat del Born, Barcelona. 11 d’octubre de 2013. Estar un any fora en un país preciós no té preu. Però què bonic tornar a casa i adonar-me que he trobat a faltar més coses de les que em pensava. Aquí va la llista, perquè no està malament que […]

The post EL RETROBAMENT appeared first on Kolhosp.com.

]]>
NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

la foto bornMercat del Born, Barcelona. 11 d’octubre de 2013.

Estar un any fora en un país preciós no té preu. Però què bonic tornar a casa i adonar-me que he trobat a faltar més coses de les que em pensava. Aquí va la llista, perquè no està malament que us les recordi!

1. La sobrassada. Sí, senyor. Potser no és un aliment de la dieta habitual, però que bona és una bona sobrassada.

2. El croissant de xocolata per dins. Mira que hi ha bona pastisseria a Nova Zelanda (què dir del deliciós cinnamon roll), però no vaig trobar bons croisants i menys amb xocolata PER DINS. Mai més diré que no a un croissant de xocolata.

3. Caminar, caminar i caminar. Passejar, passejar i passejar. És molt curiós viure en un país on no existeix el concepte passejar. Si se surt al carrer sempre és per anar a algun lloc. Se surt en cotxe i s’aparca al davant mateix de la destinació. A Auckland no se surt a fer un tomb. Ara vaig caminant a tot arreu. Mira que un dia no m’agafi per anar caminat de Vilanova a Barcelona.

4. Veure Barcelona. Barcelona es una ciutat bonica. Pareu i mireu-la. Després agafeu el tren (el cotxe no cal perquè ja m’he adonat que el peatge de la C-32 al Garraf està hipercar. Això no ho he trobat gens a faltar, of course) i veniu fins a Vilanova. Mireu-la també. La plaça de la Vila, el passeig al costat del mar i la Geltrú.

5. Aquí passen coses!! Mires el diari, el Time Out, diferents entitats noves que estic descobrint i cada dia podries anar a algun lloc on s’ha organitzat alguna cosa. Per fi una mica d’activitat! I el millor de tot es que encara fa caloreta. Pensava que arribaria amb el temps just per dir adéu a l’estiu, però s’ha esperat a marxar.

Roda el món i torna al Born.

The post EL RETROBAMENT appeared first on Kolhosp.com.

]]>
El Marroc quotidià en tres fotografies robades http://www.kolhosp.com/2013/10/10/marroc-quotidia-en-tres-fotografies-robades/ http://www.kolhosp.com/2013/10/10/marroc-quotidia-en-tres-fotografies-robades/#comments Thu, 10 Oct 2013 06:13:11 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=788 ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA Reflectir en fotografies el dia a dia quotidià dels habitants d’un país com el Marroc pot resultar més complicat del que sembla. A ningú ens agrada que ens apuntin amb la càmera de fotos com si fóssim animals en un parc zoològic, però tinc la sensació que això pot ser […]

The post El Marroc quotidià en tres fotografies robades appeared first on Kolhosp.com.

]]>
ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Reflectir en fotografies el dia a dia quotidià dels habitants d’un país com el Marroc pot resultar més complicat del que sembla. A ningú ens agrada que ens apuntin amb la càmera de fotos com si fóssim animals en un parc zoològic, però tinc la sensació que això pot ser especialment accentuat en un país de tradició islàmica. Al Marroc mai tindreu problemes per prendre imatges del que se suposa que has de prendre imatges: Personatges a la plaça de Jemà-el-Fna de Marràqueix (a canvi d’unes monedes), actuacions folklòriques berbers, edificis monumentals, botigues d’espècies als mercats de les medines, els treballadors de les adoberies de pell de Fes… El problema arriba quan el que vols fotografiar és quelcom que no se suposa que un turista hagi de fotografiar, i no queda altre remei que “robar” la fotografia intentant ser ràpid i discret:

-Transport públic:

Bus al Marroc

En més d’una ocasió durant el meu recent viatge al Marroc, m’he trobat viatjant en un taxi en el que hi havia quatre persones assegudes als seients de darrera i quatre més als de davant (incloent el conductor). Aquesta situació és per a la majoria de nosaltres molt poc habitual, curiosa, i fins i tot un pèl divertida fins que t’hi has de passar vàries hores sense cap marge de moviment. En tot cas, espero que esteu d’acord en que la situació mereix una foto. Creieu que la resta de passatgers (incloent el conductor) em donarien mai permís per a fer una bona fotografia de la situació? Ni parlar-ne. És per això que totes les que tinc les vaig prendre des del seient de darrera, dissimulant i sense poder veure ben bé què feia. El mateix passa als busos. Vols prendre una foto amb els teus amics camí de Essaouira? Cap problema. Vols prendre una foto del precari estat dels busos més econòmics i la forma en que quotidianament la gent viatja en ells? Espera que l’home s’adormi i “roba-li” la foto.

-Botigues i comerços:

Carnisseria al Marroc

Tinc fotografies força maques de piles d’olives perfectament arrenglerades al mercat de Meknès. També de botigues de fils de seda, de dàtils, d’espècies, de souvenirs… Però en tinc molt poques de les botigues que cada dia visitava per comprar aigua fresca, fruits secs, o quelcom ràpid per fer passar la gana a l’hora de berenar. De nou, la quotidianitat d’aquests establiments jugava en contra meva, com si a Barcelona algú del Japó preguntés a la ferreteria del barri per fer una foto del local. Probablement uns dels establiments que més ens criden l’atenció siguin les carnisseries. No no tenen la carn en cambres frigorífiques i normalment les peces senceres dels animals estan penjades a la vista de tothom, a l’abast no només de mosques i vespes sinó també de la pols del carrer i el fum del trànsit de la ciutat. Tot un xoc comparat amb les precaucions que es prenen a les nostres carnisseries. En un parell d’ocasions vaig provar de prendre’n fotografies, però el propietari del local mai semblava estar massa disposat a deixar-me jugar amb les llums i ombres del lloc, per tal d’aconseguir el màxim detall de la desena de mosques que voltaven aquell xai penjat. La solució? Esperar a que l’home es girés a tallar un tros de carn, i ser més ràpid que ell en fer la foto i guardar de nou la càmera.

-Els McDonalds de Marroc:

McDonalds del Marroc

Desconec si és un terme popular o comú, però així és com s’hi van referir els que hi menjaven en una ocasió i em va agradar tant que en vaig adoptar el nom immediatament. En aquestes petites parades de menjar ràpid que hi ha a gairebé totes les ciutats, cadascú simplement tria entre els ingredients disponibles per a elaborar el seu entrepà. El preu està en funció del nombre d’ingredients i el tipus. Així, per exemple, un peixet fregit pot costar dos o tres dírhams, un ou dur un dírham i mig, i les olives verdes tallades només un. Al seu voltant acostumen a aplegar-se un bon nombre de gent que xerra i menja. També poden ser parades de sopa, cargols, fruita o llegums. La principal característica és que són llocs molt econòmics on menjar que acostumen a no estar estètica i higiènicament massa cuidats. Fer-ne fotos? Us prometo que ho vaig demanar en un munt d’ocasions, i el màxim que vaig aconseguir va ser permís per fer una foto molt tancada dels cargols sense mostrar la parada. A Rabat però em va semblar trobar l’ocasió ideal per “robar-ne” una foto, ja que hi havia una gran jardinera on seure discretament darrera d’un d’aquests ‘McDonalds del Marroc’. Resultat: Em van enxampar de seguida, la foto no val gran cosa i, a sobre, em va caure una bronca per fer-me l’espavilat.

The post El Marroc quotidià en tres fotografies robades appeared first on Kolhosp.com.

]]>
http://www.kolhosp.com/2013/10/10/marroc-quotidia-en-tres-fotografies-robades/feed/ 2
Obama in da house http://www.kolhosp.com/2013/10/02/obama-da-house/ Wed, 02 Oct 2013 07:00:52 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=782 JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA Aquí Barak Obama, un meme Yo estaba allí cuando en la galería de arte entró un tipo trajeado con El País bajo el brazo. Cruzó la sala hasta el pequeño mostrador y agarró el cuaderno con los precios de las obras expuestas. Como si fuese un ave de presa, […]

The post Obama in da house appeared first on Kolhosp.com.

]]>
JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

obama obey kolhospAquí Barak Obama, un meme

Yo estaba allí cuando en la galería de arte entró un tipo trajeado con El País bajo el brazo. Cruzó la sala hasta el pequeño mostrador y agarró el cuaderno con los precios de las obras expuestas. Como si fuese un ave de presa, con la mirada devoró centenares de euros – una litografiíta – algunos miles de euros – una obra menos seriada – y muchos miles de euros – alguna obra única. Solo fue un vistazo. Fueron segundos. Lo ví: dejó los folios sobre el mostrador. Se apretó el diario bajo el sobaco. Y salió pitando de la sala. “Si esto es un comprador de arte en Barcelona…”, pensé. Pero no supe sacar ninguna conclusión.

Era la inauguración de la Galería 3punts que abre temporada con Shepard Farey. Más conocido como Obey, este diseñador gráfico con pinta de eterno aspirante de High School Musical, se hizo primero popular como artista callejero con sus pegatinas para skaters de André The Giant para mutar en famoso con su improvisado cartel pop para la campaña de las primeras presidenciales de Obama.

Recapitulando: de la escuela de diseño al street art, a la propaganda política y al museo. Aunque en este último eslabón, perdón, es mejor decir a una galería de arte de Barcelona que, con mucho esfuerzo, ha reunido buena parte de la producción del norteamericano – incluido el cartel del presidente de los EEUU con su PROGRESS. “Esto es un artista reconocido actual…”, pensé. Pero no me atreví a valorarlo.

el pop art de obey kolhospMolonas idealizaciones políticas pop

Recomiendo pasearse por dicha galería estos días. Mr.Obey tiene su gracia y es justo que se le reconozca. Como los mejores artistas soviéticos es capaz de presentarte la mejor de las obras comprometidas con las causas del pueblo junto la menos sutil de las piezas propagandísticas. Le gusta el partido demócrata y no lo oculta. Piensa en Haiti y lo muestra. Y luego representa lo que le gusta: el cine, la música. Todo pop. Muy pop. Puro pop. “Al fin y al cabo ha sido capaz de convertir a Obama en una idea, un meme viral…” reflexioné entonces. Pero el miedo me impidió seguir por ese camino.

Obama está en casa.

The post Obama in da house appeared first on Kolhosp.com.

]]>
En trànsit http://www.kolhosp.com/2013/09/24/en-transit/ Tue, 24 Sep 2013 10:08:45 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=779 NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’ Aeroport Internacional de Narita, Tòquio. 20 de setembre de 2013. Sense telèfon mòbil i sense claus. Imagineu-vos-ho. A mi no em cal fer-ho perquè és com he viscut l’última setmana. Sense claus d’enlloc, el que significa que durant una setmana no he tinut casa, cap casa, cap cotxe, cap bicicleta, […]

The post En trànsit appeared first on Kolhosp.com.

]]>
NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

PhotoAeroport Internacional de Narita, Tòquio. 20 de setembre de 2013.

Sense telèfon mòbil i sense claus. Imagineu-vos-ho. A mi no em cal fer-ho perquè és com he viscut l’última setmana. Sense claus d’enlloc, el que significa que durant una setmana no he tinut casa, cap casa, cap cotxe, cap bicicleta, cap moto, cap res. I sense telèfon el que significa que no he tingut Whatsapp, ni iMessage, ni Facebook, ni Instagram, ni número de telèfon.

Molta gent al món viu així. Però per algú com jo, que ha tingut la sort de nèixer a Barcelona i viure en un país on mai m’ha faltat de res, ha estat tota una experiència. Així que vosaltres, habitants del primer món com jo, poseu-vos al meu lloc.

Sense claus tens la sensació continua que et falta alguna cosa. Regires la bossa mil vegades al dia amb la sensació que ja ho has perdut. El què? Ben bé no ho saps, però ho has perdut.

És una sensació estranya que podria tenir el seu punt d’aventura si no fos perquè ja porto més d’un any amb la sensació de viure temporalment a tot arreu. Així que deixo l’aventura pels novells.  Jo tinc ganes de tenir unes claus com Déu mana, d’aquelles tan grosses que van fent soroll dins la bossa a mesura que camines. I vull tenir moltes claus, un clauer replet de claus i haver de preguntar-me al cap d’un temps: aquest clau, d’on era?

Però el veritable xou arriba quan has de fer-te amb un nou número de telèfon i amb un nou aparell. Les botigues d’atenció al client de les empreses de telefonia sempre estan plenes de gent, mitja hora de cua no te la treu ningú. I mentre arribes i esperes es produeixen situacions ben peculiars. Només arribar a una de les botigues t’enfrontes a una pantalla d’ordinador que et demanarà quatre dades i et donará el número que et correspon. Et dóna l’opció d’enviar-te un missatge al telèfon quan et toqui. I aquí ve el més curiós, ja no es concep que la gent pugui no tenir telèfon. Estàs a una botiga on venen telèfons però ja donen per suposat que en tens un, en el que t’avisaran quan et toqui. Doncs no en tinc.

Ja previnguda he arribat a la botiga amb un iPad. He pensat que mentre m’esperava em distreuria connectada al wifi de la botiga. En aquest cas, per connectar-te al wifi has d’introduir les teves dades i t’enviaran un codi al teu telèfon mòbil. Ja hi som! Que no tinc telèfon! Que hi ha gent que no tè telèfon, ni que sigui temporalment! Total, que res de wifi.

Finalment, m’atenen i la pregunta es repeteix fins a tres vegades. Però no tens telèfon? Però de cap tipus? No tens terminal? No! No tinc telèfon.

Aquesta sitaució m’ha recordat un altra ocasió en la que tampoc vaig tenir mòbil temporalment, vaig voler fer una transferència entre diferents bancs i al moment de fer-la hem van avisar que per completar el procés m’enviarien un codi al telèfon mòbil. Ai… Què fàcil pot ser la vida amb mòbil i què complicada es pot fer si no en tens.

The post En trànsit appeared first on Kolhosp.com.

]]>
Somriure com a autodefensa http://www.kolhosp.com/2013/09/12/somriure-com-a-autodefensa/ http://www.kolhosp.com/2013/09/12/somriure-com-a-autodefensa/#comments Thu, 12 Sep 2013 05:00:08 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=772 ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA Quan un viatge sol, acostuma a tenir força moments per a reflexionar. En el trajecte de 6 hores en bus marroquí de ciutat a ciutat, assegut al costat d’algú amb qui pots intercanviar poc més d’un ‘Bon dia’, més val que permetis certes llicències a la teva ment. La qüestió […]

The post Somriure com a autodefensa appeared first on Kolhosp.com.

]]>
Bus de la CTM al Marroc

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Quan un viatge sol, acostuma a tenir força moments per a reflexionar. En el trajecte de 6 hores en bus marroquí de ciutat a ciutat, assegut al costat d’algú amb qui pots intercanviar poc més d’un ‘Bon dia’, més val que permetis certes llicències a la teva ment. La qüestió és que l’altre dia em va semblar que aquí al Marroc la gent somriu poc. No és que el metro de Barcelona a les vuit del matí sigui una explosió d’alegria, però és que aquí costa Déu i ajuda arrencar a algú un somriure. Les condicions econòmiques generals del país de ben segur no deuen ajudar a que la gent vagi feliç pels carrers, però potser hi ha quelcom més. Recordo que en algun moment de la meva educació reglada (sento no poder ser més precís) es va comentar el fet de que executar físicament el gest de somriure provoca cert sentiment positiu en la persona. Immediatament ho vaig provar i, com a mínim en mi, va funcionar. Així que és quelcom que se m’ha quedat ben clavat a la memòria (no com el lloc i el moment en que la teoria va ser explicada). Seguint amb la teoria -que de debò sis hores de revolts donen per molt- potser un dels trets més característics del país i la cultura del nord d’Àfrica en general hi tingui quelcom a veure.

Aquí, cada vegada que un vol comprar qualsevol cosa ha de preguntar el preu i, molt probablement, després regatejar. Ja se sap que quan un ve al Marroc ha d’estar preparat per no acceptar el primer preu que li donen. Però què és el regateig sinó una discussió, una minúscula baralla per a establir el preu del que sigui. A vegades fins i tot acaben ofenent-se (o fent-se els ofesos) i fan grans gestos per donar a entendre que el preu que els has ofert és inacceptable, gairebé com una falta de respecte a la qualitat del producte o servei que ofereixen. M’aneu seguint? En totes aquestes petites i continuades interaccions diàries difícilment hi ha un somriure de per mig. En canvi, quan un va a una cafeteria de Copenhaguen i demana una tassa de cafè amb llet acompanyat d’una pasta danesa, normalment ja en sap el preu perquè acostuma a estar escrit en algun lloc del local. Així que si aquesta persona decideix tirar endavant i demanar el cafè, és que ja ha acceptat l’exageradament alt cost que aquest, molt probablement, tindrà. Un cop presa la decisió, pot demanar el cafè amb un somriure i ser atès amb amabilitat sense haver de discutir-ne per a res el preu (encara que clarament ho mereixi).

Bus de la CTM al Marroc

Doncs bé, aquesta setmana el ‘Columbia University’s Earth Institute’ ha fet públic el rànquing de 2013 dels països més feliços del món. Els primers? Sí, Dinamarca. El Marroc? En el número 99 d’una llista que tanca Togo en la posició 156 (Espanya és a la 38, entre Uruguai i la República Txeca). Ja se que probablement per fer l’estudi no s’hagi tingut en compte com s’estableix el preu d’un cafè o un te a la menta, però en tot cas m’ha anat de meravella per a confirmar la meva teoria.

Així que ja fa uns dies que he decidit somriure tant com pugui en el meu dia a dia aquí al Marroc. Entro a les botigues radiant, amb alegria. Quan em diuen el preu els intento regatejar tot somrient. No acaben de saber ben bé com encaixar-ho però tant se val. Alguns, pocs, fins i tot em tornen mig somriure quan marxo dient-los que el preu és massa alt i que no penso pagar-lo. Fins i tot els falsos guies que t’assalten al carrer, una de les situacions que més m’angoixen mentre visito una ciutat, tenen la seva ració d’alegria quant els dic amb un somriure que no vull els seus serveis i que prefereixo que, si us plau, em deixin en pau. Us ho garanteixo, requereix un xic d’esforç però funciona. I la prova és que quan enmig del tràfec de gent i animals de càrrega a les adoberies de pell de Fes, immers en una barreja de olors i esquitxades de líquids pudents i amb un guia al costat pressionant-me agressivament per a que visités la botiga en la que cobra comissió, vaig sucar la pota dreta en el que bàsicament eren excrements i orins d’ase, sense voler, se’m va escapar el riure.

The post Somriure com a autodefensa appeared first on Kolhosp.com.

]]>
http://www.kolhosp.com/2013/09/12/somriure-com-a-autodefensa/feed/ 4
Vamos a ninguna parte http://www.kolhosp.com/2013/09/09/aningunaparte/ Mon, 09 Sep 2013 12:30:44 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=767 JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA La señora St Vincent y el señor David Byrne en portada y firma Mareo. Cuando me fijo en el precio de la entrada que tengo en mis manos. 76 euros. Más 1,40 euros por los gastos de gestión. Total: 77,40 euros. Impuestos indirectos incluidos. Cálculo rápido: el minuto […]

The post Vamos a ninguna parte appeared first on Kolhosp.com.

]]>
JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

byrne and st vincent kolhospLa señora St Vincent y el señor David Byrne en portada y firma

Mareo. Cuando me fijo en el precio de la entrada que tengo en mis manos. 76 euros. Más 1,40 euros por los gastos de gestión. Total: 77,40 euros. Impuestos indirectos incluidos. Cálculo rápido: el minuto de concierto ha costado más de sesenta céntimos. El total de las dos horas de David Byrne y St. Vincent en el Auditori de Barcelona.

Cierto que era la entrada más cara. Y que el gracioso destino ha hecho que no tubiese que pagar nada. Pero esa es otra historia. Lo importante ahora es la sangría económica que puede suponer consumir cultura hoy.

El 21% de IVA – ya se sabe. Pero hay que añadir más porcentajes: para sociedades de autores; para el promotor; el alquiler del recinto; producción técnica… Y por último lo que se queda el artista. Muchas bocas que dar de comer que no justifican el precio. Porque no es cuestión de discutir si se ha de ‘garantizar el acceso a la cultura‘ o de ‘fomentar y proteger a la creación‘; se trata de ser razonable entre loque se ofrece, lo que cuesta, lo que se valora y lo que se necesita. Al fin y al cabo el consumo de la cultura – o del arte – es una opción personal y, si nos parece caro o malo podemos decidir no participar en su propuesta.

Sin embargo, ¿qué sucede si apreciamos y valoramos al artista – a David Byrne, por ejemplo – y no podemos o no queremos aportar el precio de la entrada para disfrutar de su directo? ¿O pagar 20€ por su música en soporte físico? Estamos en nuestro derecho de no hacerlo; pero no estamos moralmente autorizados a compartir su música: compartir música está feo. Tanto que el hacerlo se mueve entre el reproche de la industria cultural y el castigo de la institución política.

Y lo peor es que compartir música dicen que va contra su creador: el músico. Bobadas: eso lo dice la industria discográfica, un mamut en plena era glaciar. Porque compartir es compartir y punto. Y el más interesado en que se haga es el mismo creador. Otra cosa es el pirateo: Piratear es vender lo que no es tuyo – o sacar tajada de lo que no es tuyo. Feo. Eso si. Aunque cada vez es más difícil saber qué es pirateo y qué es sano compadreo entre amantes de la cultura.

¿Cómo encaja aquí Spotify, iTunes y compañía? ajá: la nueva industria musical. Para seguir con los símiles zoológicos: un nuevo león en la sabana que pide paso. Desaparecerá el mamut, reinará el león: vamos a ninguna parte.

¿Y el concierto? Bien, gracias. Bien tirando a maravilloso. La crítica si acaso en otra ocasión. Pero fue algo parecido a esto – pero con St. Vincent de rubio platino.

The post Vamos a ninguna parte appeared first on Kolhosp.com.

]]>
El universo en una cueva http://www.kolhosp.com/2013/08/28/el-universo-en-una-cueva/ Wed, 28 Aug 2013 07:00:19 +0000 http://www.kolhosp.com/?p=760 NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’  Una de las rutas por las Waitomo Caves acaba aquí. El hambre hace magia. El instinto de supervivencia puede provocar grandes atrocidades, pero también grandes maravillas. Como la que se puede ver en las Waitomo Caves, un grupo de 300 cuevas situadas en la isla norte de Nueva […]

The post El universo en una cueva appeared first on Kolhosp.com.

]]>
NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

 waitomo caves barcaUna de las rutas por las Waitomo Caves acaba aquí.

El hambre hace magia. El instinto de supervivencia puede provocar grandes atrocidades, pero también grandes maravillas. Como la que se puede ver en las Waitomo Caves, un grupo de 300 cuevas situadas en la isla norte de Nueva Zelanda.

Existen desde hace unos dos millones de años, pero no fue hasta el 1887 que se descubrieron. A través de grietas y hoyos en la superficie se accede a cavernas y ríos subterráneos. Una vez se desciende, entre la oscuridad, se ben pequeñas luces verdosas por todo el techo. Son un tipo de luciérnagas que han encontrado en estas cuevas de piedra caliza su hábitat perfecto. Tienen oscuridad, silencio y la suficiente humedad.

El secreto de su luminosidad es el hambre. En medio de la tiniebla, la luz les sirve para atraer pequeños insectos que devoraran. Cuanto más hambrientas están, más brillan. Son tan numerosas que en la Glowworn Cave crean un cielo estrellado, un universo paralelo que se contempla mientras se flota en el río subterráneo que recorre la cueva. La sensación de flotación acentúa todavía más la magia del momento, como si fuésemos un astronauta que observa el universo.

Si entramos al detalle la realidad rompe tanta poesía. Una vez los insectos son atraídos por la luz de las luciérnagas (que bonitas, no son) quedan enganchados en unos finísimos hilos pegajosos que éstas generan con baba.

Los maoríes ya sabían de la existencia de las luciérnagas, pero no fue hasta que entraron en las cuevas que se dieron cuenta de la profundidad y inmensidad de las mismas. Un jefe local maorí, Tane Tinorau, acompañado por un investigador europeo, Fred Mace, fueron los primeros en recorrerlas todas. Los primeros en apreciar la acústica de la Cathedral Cave y los primeros en maravillarse con las estalactitas y las estalagmitas.

Dos años más tarde, Tane comenzó con las visitas guiadas que se mantienen hasta ahora. Existen diversos recorridos y niveles de riesgo. Se puede disfrutar de la cuevas con un pequeño paseo o se puede escoger la ruta más aventurera. It is up to you.

nonameEntrada, evidentemente, para la ruta no aventurera. El paseo es genial.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAÉsta es la entrada a las cuevas para los más aventureros.

(Dentro de las cuevas no se pueden hacer fotos. Aquí encontraréis las fotos oficiales)

The post El universo en una cueva appeared first on Kolhosp.com.

]]>