#OXcars13

26/10/2013

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

oxcars13 kolhospfiestaca por todo lo libre

Presentarse como el Mayor Evento de Cultura Libre de Todos los Tiempos tiene su qué. Pero así son estos premios no competitivos que este jueves llegaron a su sexta edición. La gala de los oXcars reunió en la Sala Apolo un ejemplo de lo mejorcito de aquí, de ahí y de más allá en la defensa de los nuevos modelos para la creación y difusión de la cultura. Un encuentro reivindicativo, combativo y MUY divertido.

Los premiados fueron diferentes proyectos de cultura libre que podéis encontrar en este artículo. Y lo más destacado para mí, la intervención del abogado David Bravo, uno de los hombres más influyentes de las redes sociales según el diario económico Expansión. Todo un showman que, solo con su discurso/espectáculo “Nosotros los Radicales”, merecería un pedestal y la veneración de todos los aficionados a los TED: dinámico, divertido, punzante y convincente.

Ni Sinde, ni Wert, ni Lassalle, ni las mil barreras que le pongan a ese campo llamado internet pasarán a la historia por revolucionar la red; sí en cambio lo harán Spotiffy, Netfix, etc.

Los oXcars han ido modificando poco a poco su ceremonia en las seis ediciones que han celebrado. Viajando de glorificación de la cultura libre, a un atrincheramiento por la defensa de la libertad de circulación de la información a través de internet. Lo que empezó como una alternativa a las industrias culturales se ha convertido en poco tiempo en una batalla abierta entre una industria multinacional que pretende mantener su feudo en el antiguo régimen cultural – él crea, yo distribuyo y te vendo, tú compras SIEMPRE, yo os controlo y el gobierno me ayuda – y los defensores de la libre circulación – él, tú y yo creamos y compartimos y vendemos y compramos cuando nos interese.

¿Parece muy revolucionario? Pues no lo es. Como bien se encargaron de destacar en la misma ceremonia de los oXcars de este año: Juan Ruiz, el Arcipreste de Hita, en su Libro del Buen Amor, ya se molestó en pedir a todo el mundo que divulgara – e incluso modificara y mejorara – su obra; y que lo hiciese sin cobrar ni pagar, pues hay cosas como el amor – y el amor  por la cultura, podemos añadir – que no tienen precio.

Miquel del Roig a Gràcia - Isma Monfort

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

De l’Ametlla de Mar, tocant música des de l’adolescència i capaç de fer ballar tota una plaça amb ganes de gresca amb tan sols una guitarra i la seva veu. L’estiu de 2009 anava amunt i avall de Gràcia quan em sorprenia en trobar, en un carrer ben atapeït, una festassa de les que han fet mundialment populars les seves Festes Majors. El que no m’esperava és que a l’escenari només hi hagués un petit home armat amb la seva guitarra espanyola enllaçant èxits populars de tot tipus, molts d’ells versionats. Per descomptat, ens hi vam quedar. En el repertori de Miquel del Roig hi ha absolutament de tot i cap de les cançons triades duren més de mig minut. La seva principal virtut és la capacitat d’enllaçar temes en una sola peça que pot arribar a durar gairebé mitja hora. Talment com un Dj, però amb música i veu en directe. Pot cantar ‘La Macarena’ o alguna dels Beatles, però també repassa els èxits del rock català, les cançons més tradicionals de la terra, el Virolai i, per descomptat, la seva cançó insígnia: ‘La Farola’.

Aquest any ha tornat a les Festes de Gràcia i el concert va començar tard, molt tard. Potser per esperar que acabés el partit del Barça, coses que passen. A l’inici la Plaça de la Vila no era del tot plena però es va omplir. Alguns escoltaven estranyats algunes de les seves primeres cançons versionant temes tradicionals, en els que hi cola lletres de crítica política i social de les que pocs se n’escapen. Però després del les intervencions populars amb versets fets a mida a ritme del ‘Garrotí i Garrotà‘, ja va valdre tot. L’home sembla incansable i un diria que no se li acaba mai el repertori. Només la limitació horària imposada per l’Ajuntament de Barcelona el va fer parar a un quart de tres de la matinada després d’una hora i mitja de festa continuada. És ben sabut que és capaç de fer concerts de més de dues hores i, durant els mesos d’estiu, en fa gairebé un al dia. Per la senzillesa, efectivitat, economia de mitjans… no hi ha cantautor més rendible. Em pregunto jo, no se’l podria subvencionar per anar aixecant la moral del país?

Miquel del Roig a Gràcia - Isma Monfort

A més a més, en Miquel del Roig va aconseguir una fita a la que pocs aspiren: omplir una plaça de Gràcia sense pràcticament cap ‘guiri’. I si n’hi havia algun estaria ben perdut. Un ambient d’agrair després d’haver vist enguany algunes escenes poc agradables amb turistes molt passats de voltes, probablement seduïts per les descripcions exagerades d’algunes guies de viatge que qualifiquen aquestes festes de boges i descontrolades. La millor manera doncs de posar fi a les Festes de Gràcia de 2013, que deixa amb ganes de continuar la setmana que ve amb les menys atapeïdes del barri de Sants.

Follarse una idea

22/05/2013

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

art d'hotel a kolhospel arte en una habitación de hotel

Hace unos días me invitaron a dar una clase en la facultad de Bellas Artes. Hablaría sobre la ley de propiedad intelectual española y sobre los derechos de autor en el arte. Estas cosas – hablar en público – me imponen respeto y siempre acabo pensando que me meteré en un berenjenal intentando explicar esto o aquello y la audiencia se parará y gritará al unísono ‘meabuuuurro’. No ha sucedido nunca – vamos, no todavía.

Me preparo las intervenciones como ésta en Bellas Artes. E intento colocar algunas anécdotas o curiosidades que hagan más atractivo el contenido; porque no pretendo que sea una clase magistral de derecho y legislación: más bien busco que acabe siendo un diálogo abierto sobre qué es el arte y dónde está su límite – ¿ambicioso? Si, bastante.

El caso – y esto sí que sucede – es que las pretendidas anécdotas me suelen acabar pareciendo pongos de mi discurso cuando las explico. Entonces experimento esos segundos de pánico a que surja el ‘meabuuuurro’.

En Bellas Artes sucedió que me animé demasiado y acabé jaleando a los estudiantes a copiar. A copiar ¡Copiad! ¡¡A copiar!! Si de verdad querían crear como artistas… que copiasen. Los ejemplos de obras de artistas apropiacionistas que les traje para ilustrar la clase – y aquí podría decir: “los ejemplos de pongos de artistas apropiacionistas que le traje para ilustrar la clase” no tuvieron el efecto que esperaba. Y salí de clase con cierto ánimo de frustración: creo que más que copiar los estudiantes se preocupaban por que no les copien. Esto no va así.

Partamos de que no hay ninguna idea original. Que las ideas son universales. Que se comparten y se transmiten entre generaciones, entre personas, entre culturas. Por eso, la ley de propiedad intelectual no defenderá jamás nuestras ideas de la copia: una idea no es una obra de arte – aunque la obra de arte contiene una idea.

Se le pide a una obra de arte que sea original para que su autor pueda reclamar su derecho sobre ella. Pero se le pide a la obra, no a la idea que contiene. Esto último sería absurdo.

¡Ah, la originalidad! Qué fantástica. Que se lo digan a Los Ramones, hartos de copiarse maravillosamente bien a sí mismos durante décadas. A Led Zeppelin. O a los Rolling Stones – que se las traen copiando, fusilando y hasta cobrando royalties por temas que no son suyos.

Copiar no es malo. La humanidad lo lleva haciendo desde siempre ¿O acaso no nos reproducimos? Pues si lo hacemos nosotros para bien o para mal. Hagámoslo con nuestras ideas sin complejos: reproduzcámoslas. Pero para bien.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Ciclistes a punt per a iniciar la Massa Crítica a BarcelonaCiclistes a punt per a iniciar la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Dijous passat es va organitzar una edició especial de la ‘Massa Crítica’ que cada primer divendres de mes reuneix un bon nombre de ciclistes a la ciutat de Barcelona. Sí, ja en vam parlar aquí fa més d’un any però és que aquesta va ser especial. En conèixer la convocatòria ja vaig començar a patir i la història d’en Philip A. Contos, un bon home de l’estat de New York, va aparèixer a la meva ment com si fos el dia en que la seva mala fortuna va donar la volta al món. Era el mes de juliol de 2011 i a prop de la ciutat de Syracuse hi passava una protesta per demanar la no obligatorietat de dur casc per a circular en motocicleta. El nostre Philip hi participava convençut de que dur un casc li manllevava la sensació de llibertat a l’hora de conduir la seva preuada Harley-Davidson de 1983. Per aquella acció el senyor Contos, de 55 anys, es va endur el prestigiós premi Darwin de 2011.

Si no els coneixeu, heu de saber que els premis Darwin s’atorguen a aquells que havent realitzat una acció de pura estupidesa humana han perdut la possibilitat de reproduir-se, ja sigui per la mort de la persona en qüestió o per danys greus en els seus òrgans reproductors. En definitiva, es valora que els seus gens no es transmetin a l’espècie interpretant que aquesta així tindrà més possibilitats de millorar, tal i com Charles Darwin va apuntar. En aquest cas Philip A. Contos va morir d’un cop al cap contra el dur asfalt en no poder controlar la seva moto durant la protesta. Irònicament, els informes policials asseguraven que s’hagués pogut salvar si hagués dut el casc. No es pot dir que el premi Darwin “que va rebre” no fos merescut.

Com potser ja heu endevinat, la convocatòria de ‘Massa Crítica’ de dijous passat a Barcelona era precisament per a demanar la no obligatorietat del casc en circular en bicicleta. Gotes de suor freda. ¿I si algú prenia mal? ¿I si algú acabava mereixent el premi Darwin 2013? Per sort res d’això va passar i els dos centenars de ciclistes que ens hi vam aplegar per recórrer els carrers de la ciutat demanant que l’ús del casc sigui opcional (a diferència de com es preveu en la futura llei de trànsit) vam gaudir un cop més de l’experiència. Protegits per nosaltres mateixos vam poder circular més d’una hora i mitja pels carrers més cèntrics de la ciutat en unes condicions que acostumen a estar reservades en exclusiva als vehicles motoritzats. Tota una delícia que va acabar a la Plaça Sant Jaume (com les bones protestes) sense cap ferit.

Ciclistes circulant pel centre de Barcelona a la 'Massa Crítica'Ciclistes circulant pel centre de Barcelona a la ‘Massa Crítica’

I és que possiblement no sigui del tot comparable la necessitat de dur casc en circular en motocicleta, amb la de dur-lo en anar en bici per la ciutat. Tot i ser el casc un element de seguretat addicional que molts recomanen, no sembla ser un factor determinant a l’hora de salvar vides al estar dissenyats per a evitar ‘només’ contusions i ferides. En canvi, la seva obligatorietat de ben segur que reduiria el nombre de ciclistes als carrers fet que, irònicament, faria que l’actual desproporció de bicis respecte el altres vehicles augmentes encara més. Això podria fer als pocs ciclistes que encara circulessin (tots ells equipats amb casc) encara més vulnerables, ja que els conductors estarien menys acostumats a la necessària convivència entre els dos tipus de conducció. I tot això sense tenir en compte la delicada situació en que quedaria el popular servei de ‘Bicing’ si cada usuari hagués de dur un casc a sobre per a poder-lo utilitzar, o els enormes beneficis de tenir un bon nombre de ciclistes a la ciutat que descongestionen els serveis públics i el trànsit sense contaminar l’aire que tots respirem.

Papereta de la convocatòria de la Massa Crítica a BarcelonaPapereta de la convocatòria de la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Deia la papereta de la convocatòria que “el passat any van morir 180 banyistes ofegats i 60 ciclistes (la majoria en trams de carretera on el casc sí és obligatori). Posem doncs a cada banyista un flotador obligatori per a que no s’ofegui?”.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Caseta a l'exposició 'Low Cost' del FADCaseta de fusta de l’exposició ‘Low Cost’, a l’Antic Convent dels Àngels

A Barcelona, en ple estiu de 2009, vaig trobar refugi de la calor entrant a una exposició gratuïta a l’Antic Convent dels Àngels (a tocar del MACBA i el CCCB). Dins no hi havia ningú, tampoc massa informació. Només mitja dotzena de casetes de fusta que convidaven al visitant a entrar al món de cadascun dels artistes que les havien dissenyat per dins. Hi havia una mica de tot, en una fins i tot podies participar en un sorteig a celebrar l’últim dia de l’exposició.

Una de les casetes de fusta em va entretenir més que la resta. Estava decorada amb petits objectes de tota mena que semblaven extrets de joguines comprades a botigues de tot a cent. També hi havia pintures sobre fusta de la mida d’una postal amb representacions de cases i habitatges, fetes per un artista sense sostre que vivia als carrers de Barcelona (crec). Però sobretot hi havia un petit espai on poder ‘seure’ i veure un ‘loop’ amb vídeos tallats i editats obtinguts de ves a saber on. Me’l vaig empassar sencer i encara hi vaig tornar un altre dia a repetir l’experiència. El responsable del vídeo era Félix Pérez-Hita, un realitzador audiovisual responsable de programes de televisió que molt probablement ben poca gent ha vist. Encuriosit vaig enviar-li alguns correus electrònics per saber si tenia més material a YouTube o algun lloc similar. Em va marcar descobrir el concepte de ‘Desire Path‘, referent als camins que les persones fem en creuar parcs i jardins per on no estava previst, per tal d’estalviar-nos els metres extra que suposaria anar pel camí que l’arquitecte va dissenyar. El fet que existeixin prova que l’arquitecte va fer malament la seva feina. Ara, quan en veig, sovint els camino.

Hilomental de Félix Pérz-Hita a l'Antic Teatre‘Hilomental’ de Félix Pérz-Hita a l’Antic Teatre

Però no ens desviem del tema, i és que Félix Pérez-Hita torna a l’escena barcelonina amb les sessions ‘Hilomental‘ a l’Antic Teatre del centre de Barcelona. Aquestes no són més que successions de vídeos un rere l’altre, en torn a una temàtica. El tema d’aquest dilluns: ‘el ritual’. En Félix i un col·laborador convidat per a l’ocasió, posen vídeos de la seva col·lecció particular a una pantalla gegant en una espècie d’encadenament que no sabem fins a quin punt està improvisat. Representa que un vídeo porta a l’altre. Vam començar amb un ritual d’una tribu africana en que les noies es maquillaven per tal d’atreure possibles parelles, per passar a l’estrany i sobre-actuat tancament de la frontera entre el Pakistan i l’Índia. I així. Durant la sessió també conviden a la gent del públic a aportar les seves propostes per tal de fer més rica l’experiència.

Val els sis euros que costa l’entrada, l’estona que passem a base de vídeos que segurament trobarem de franc al YouTube? Doncs depèn. A la societat de la informació, en la que tenim abundància plena de materials de tot tipus gràcies a la xarxa de xarxes, potser el valor no es troba en la quantitat o la disponibilitat, sinó en la selecció. Obriu el YouTube, què mireu? Què poseu al buscador? En aquest servei per a emmagatzemar i veure vídeos s’hi puja cada segon l’equivalent a més d’una hora de vídeo. Impossible assimilar tot el que hi ha. I no és l’únic servei que hi ha d’aquest tipus. Fent una especulació a base de pensaments precipitats en sortir de l’Antic Teatre, potser aquest és el món que ens espera. Potser ja no pagarem més per als continguts, distribuïts cada vegada amb més facilitat gratuïtament a la xarxa. Potser en un futur no tant llunyà el negoci estarà en fer pagar per una bona selecció d’aquest contingut.

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

Las cosas de Daniel Johnston: de la cabeza a la libreta… y al museo

El soporte. La hoja de papel en blanco. La libreta. Un lienzo limpio. Una piedra lisa y pulida. Una piedra bruta y natural. El cursor parpadeante en el inicio de un Abrir un nuevo documento de Word. El soporte, en fin…

Visité hace un par de meses una exposición en Barcelona que recogía una muestra de la obra gráfica de Daniel Johnston. Buena parte de la colección que se podía ver no era más que garabatos y muñecotes y anotaciones a bolígrafo en hojas arrancadas de viejas libretas. Cuadernillos de los años 80 y 90 del siglo pasado en los que el músico norteamericano vomitaba los fantasmas y demonios que salian de su cabeza demente. Un código personal de ranas, cruces, boxeadores y seres lovecrafianos. Fascinante.

No le quitaré ningún mérito a Johnston y lo que hace. Musicalmente es muy apreciable. Su persona me despierta cierta simpatía y ternura; y lo que dibuja es puede ser destacable. Pero creo que no me equivoco si digo que el interés en la obra pictórica del tejano se limita al análisis psíquico y psiquiátrico; y que su posible influencia en el ámbito cultural no va más allá de la simpática camiseta de Kurt Cobain – ahora también disponible en grandes almacenes – para los hipsters de chapa y pintura.

Lo que verdaderamente me llamó la atención era dónde había dejado escapar su creatividad Johnston: sobre aquellas hojas agujereadas, con sus línias caligráficas, sus dobles y sus manchurrones. Algo que me hizo viajar 20 años atrás.

En 1992 empecé el instituto: la edad – mi edad de entonces – la música, los amigos y buena parte de lo que respiraba me resultaba, cuanto menos, nuevo:

K escribió en una libreta más bregada que las de Johnston un breve cuento – entonces brutalmente único – que acababa con la sentencia chúpame la polla y que para mi era lo más; mientras que ilustraba las esquinas de cualquier cuaderno con los rostros y cuerpos de una hipotética aventura Kirbyniana. Como K y J, también estaban O o M… Era la creatividad hormonal, libre y adolescente.

Daniel Johnston ha pasado ya de los cincuenta. De tomarse en serio a sí mismo hoy pintaria sus demonios en grandes lienzos con unos rojos muy acrílicos; o firmaria litografías limitadas para coleccionistas de Suiza. Sin embargo los rotuladores y boligrafos – cuando no la música compuesta con teclado o guitarra – son sus medios de expresión. Muchos de nosotros dejamos la creatividad al cruzar el milenio. Johnston no. Pero Johnston está loco. Y es un artista.