ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

World Press Photo al CCCB - Isma Monfort - Kolhosp

Dos més dos acostumen a ser quatre, i si li afegim un punt d’escepticisme i prejudicis a la suma, les conclusions poden arribar a ser més clares del que possiblement son. Però ningú ens assegura haver-ho encertat. Poc abans de les nou del vespre del primer diumenge en que l’exposició ‘World Press Photo‘ del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona estava oberta al públic, els seus organitzadors van publicar un ‘twitt’ carregat d’optimisme (el primer ‘dos’ de la suma). Al dia següent però, a un conegut blog sobre mitjans de comunicació i periodisme, un titular aportava una dada que a mi em semblava suficientment reveladora com per dubtar del l’optimisme de la primera part de l’equació:

El twitt: ‘En tan solo 3 días, más de 4.500 personas ya han visitado la exposición #WorldPressPhoto 12 en el #CCCB. EL #FOTOPERIODISMO INTERESA.’

…i el titular: ‘Los jóvenes dejarían de leer su periódico preferido si le hiciera pagar en internet’

Doncs si ja no estem disposats a pagar pel periodisme (que se suposa que és el que fan els diaris) s’entén que tampoc estem disposats a pagar pel fotoperiodisme, encara que aquest sigui considerat el millor del món. Així, si segons l’estudi del que es desprèn ‘el titular’ un 76 per cent dels joves canviarien de pàgina web si aquesta els fes pagar, s’entén que un alt percentatge de les 4.500 persones que van visitar l’exposició del CCCB els primers tres dies ho van haver de fer el diumenge a la tarda aprofitant que l’entrada és gratis. Estava clar, jo ho tenia clar, claríssim. I després d’una breu consulta amb l’entitat organitzadora resulta que les dades reals no van anar tant desencaminades, però només no tant. Per sorpresa meva les dades d’assistència de diumenge ni tan sols duplicaven les de dissabte. Tota una decepció per a la meva capacitat intuïtiva, però alhora tota una alegria al descobrir que molta més gent de la que m’esperava ja li semblava bé pagar els cinc euros de l’entrada per gaudir com cal dels millors treballs de periodisme fotogràfic de l’any anterior. I jo que pensava que no hi havia esperança. Una alegria a la que cal d’afegir saber que l’exposició sobreviu gràcies precisament a aquestes entrades i que té l’honor de ser l’esdeveniment més visitat del CCCB després del festival Sónar.

World Press Photo al CCCB - Isma Monfort - Kolhosp

Per si fos poc, a més a més, aquest any el premi principal del certamen (té format de concurs) va ser atorgat a un fotògraf de casa que s’ha sabut guanyar la confiança del prestigiós diari ‘The New York Times’. Samuel Aranda, nascut al 1979 a Santa Coloma de Gramanet i que ha treballat també per a ‘El País’, ‘El Periódico de Catalunya’ i l’agència ‘EFE’, va recórrer al 2011 i en plena ‘Primavera Àrab’ Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen. De fet és precisament en aquest últim on fa la foto que l’ha fet guanyar el primer premi. Però a la xerrada que el mateix fotògraf va protagonitzar a la sala d’actes de la botiga FNAC del centre de Barcelona, no tot van ser alegries. Frases com ‘todo se hace con menos medios’ o ‘hay que ir muy ràpido’ no es van fer esperar. Ell ha tingut sort (o se l’ha sabut buscar) i dona un clar consell: ‘hay que hablar inglés y salir fuera’. Segons ell, mentre mitjans com el ‘The New York Times’ van augmentar el pressupost en fotografia en temps de crisi en un intent de guanyar-se els lectors a base de qualitat, els mitjans d’aquí sembla que només saben solucionar els problemes de comptabilitat mitjançant acomiadaments. Raó sembla que no li falta. I si no, com pot ser que tantes vegades acabem veient exactament la mateixa fotografia a la portada de diaris diferents? Les agències tenen un paper essencial dins la indústria/professió, però probablement és gràcies als reportatges propis que un mitjà es pot lluir i diferenciar-se de la resta. L’anomenada ‘crisi del periodisme’ de ben segur que és una de les més complicades d’endevinar-ne el camí de sortida, però m’atreveixo a dir que difícilment fer informació de menor qualitat i més uniformada serà la solució.

….l’exposició?? Doncs bé, molt bé. Inspiradora, com cada any. De fet fins avui ja l’han visitada més més de 12.000 persones. Què esperàveu?

Actualització (07-01-2013): L’entitat organitzadora del ‘World Press Photo’ a Barcelona ha anunciat al seu compte de Twitter que 32.091 persones han passat per l’edició de 2012.

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

Florence… qué  arte, olé tú!

Nueva York, 25 de Octubre de 1944. Hacía dos semanas que se habían agotado las entradas para su primer y único recital público en el Carnegie Hall. La artista esperaba en el camerino, en medio de una selva de flores, obsequio de sus miles de incondicionales. Llevaba toda la vida preparando su voz para el bel canto. No sin sufrimiento, pues tuvo que esperar a la muerte de su madre, cuando ella ya tenía 60 años, para dedicarse plenamente a esta pasión. La expectación era máxima y todo estaba a punto: La artista, con sus 76 años embutidos en un vestido con alas de diseño propio; el público, expectante por poder al fin disfrutar de un repertorio operístico que iba de la Flauta Mágica de Mozart a ‘Clavelitos’; y la crítica musical que, pluma en mano, podría explayarse para el día siguiente llenar las páginas de los diarios de la ciudad. Estaba todo listo ¡Menos su voz!

No era ninguna afonía lo que impediría cantar medianamente aceptable esa noche a la rica heredera Florence Foster Jenkins: Era su falta de talento. Su intención era buena pero el resultado era una mierda. Sin embargo, público y crítica ya lo sabían. Con humor los primeros y con saña los otros asistirían esa noche a un recital lamentable. Incluso lo sabía el pianista que acompañaba desde hacía años a Florence y se mofaba de ella a sus espaldas.

Saltamos en el tiempo hasta 2005. En el momento en el que el músico estadounidense Sufjan Stevens publica su segundo disco inspirado en uno de los estados que forman los EE.UU. en este caso Illinois: había canciones dedicadas a sus ciudades, a su capital Chicago, a la exposición universal de 1893, y a su asesino en serie más famoso: John Wayne Gacy, Jr.

Wayne Gacy fue condenado a 21 cadenas perpetuas y 12 sentencias de muerte por los 33 asesinatos que se le pudieron atribuir. Estuvo 14 años en prisión antes de que una inyección letal acabara con su vida en 1994. Un tiempo que aprovechó para cultivar su vena artística: ejecutó cerca de 2.200 óleos, prácticamente siempre con su alter ego, el payaso Pogo, como motivo.

De payaso a pintor, pasando por spychokiller

La pintura del psycokiller Wayne Gacy acabó siendo algo más que un pasatiempo. Su obra se revalorizó tras su muerte. Se subastaron muchos de sus lienzos y, según dicen, acabaron algunos en manos de cineastas como John Waters o de Johnny Depp: gente para los que Wayne Gacy despierta cierta admiración artística – como inspiración para componer despertó en el caso de Sufjan Stevens.

una obra más del Wayne Gacy artista

Florence y Wayne Gacy son solo dos ejemplos muy diferentes de una legión de creadores considerados outsiders. De hecho, el término arte outsider fue acuñado en los años setenta del siglo pasado por Roger Cardinal para referirse al arte marginal surgido de artistas que trabajan fuera de la sociedad: personas con intenciones sinceras que no son conscientes del abismo que los separan del resto de mortales. Sin embargo, para hallar sus orígenes tenemos que remontarnos hasta finales del siglo XIX, con el estudio de las creaciones de enfermos mentales.

Hoy en día se reconocen desde outsiders cineastas como Ed Wood, escritores como Henry Darger o influyentes músicos pop como Daniel Johnston. Todos en la marginalidad de lo políticamente correcto y establecido; pero ¿artistas de verdad?

Volvamos al Nueva York de 1944. Un mes más tarde del triunfal concierto en el Carnegie Hall, Florence Foster moría feliz. Sobre las risas del público siempre pensó que eran admiradores infiltrados de sus más directas competidoras en la primera linea del duro ambiente del bel canto. Y sobre las agresivas críticas, respondió una vez que la gente podía decir que ella no sabía cantar, pero que “nadie podrá decir nunca que no canté”.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Postporno - Kolhosp.com
Dos assistents a la “boda ecosex” al pati del CCCB

Pornografia: f Representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d’excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre. (diccionari.cat)

“De qualsevol tipus”. Sent així, com pot ser què el 99% de les produccions de la indústria pornogràfica es dediqui a repetir clixés mitjançant espectaculars dones que son utilitzades com a objectes sexuals per mascles físicament super-dotats? No és difícil imaginar que davant d’aquest panorama hi hagi qui no es senti representat amb aquests estereotips, i és precisament d’aquí d’on neix bona part del que es coneix com a “Postporno”.

A Barcelona ja fa força temps que diferents col·lectius es plantegen les alternatives al porno convencional, i aquests dies estan més ocupats que mai. Les celebracions van començar la setmana passada, amb una gran “boda ecosex” que la ex-actriu porno Annie Sprinkle i la seva parella artístico-sentimental Elisabeth Stephens van protagonitzar al pati del CCCB. Buscant una relació recíproca i més sostenible amb el planeta, la sexecologia proposa la Terra com a amant fugint del concepte tradicional de mare cuidadora. En aquest cas, el leitmotiv de la cerimònia -última d’una sèrie de set en relació amb els chakras hindús- va ser el color platejat per tal d’escenificar el casament amb les roques. Així tothom qui hi va intervenir duia quelcom platejat, ja fos a la roba o pintant-se directament el cos.

Postporno - Kolhosp.com
Annie Sprinkle i  Elisabeth Stephens durant la boda

Aprofitant la presència a la ciutat de les dues artistes, s’han programat també diverses actuacions al Mercat de les Flors i a l’Antic Teatre, així com tallers d’ecosexualitat al centre Hangar i fins i tot una prometedora “Festa Ecosex” (+info). I com a cloenda de tot plegat res millor que la quarta edició de la “Mostra Marrana” organitzada, entre d’altres, per la activista Diana J. Torres. Del 15 al 17 de Juliol es podrà veure al centre Hangar al Poble Nou un extens programa de produccions postporno de tot tipus que, en molts casos, inclouen xerrades i presentacions dels mateixos autors i autores. Una proposta més que interessant, però que no queda exclosa de certa dificultat per als no iniciats en la matèria.

Però què és exactament el postporno? Doncs si voleu que us ho expliqui jo ho teniu clar. El més segur és que qualsevol intent per part meva de definir-lo doni lloc a un munt d’inexactituds i equivocacions, ja que sembla ser d’aquelles coses amb les que és més fàcil saber “què no és” que no pas trobar-ne una bona definició. Així que per evitar problemes i per acabar citaré a María Llopis, una de les figures més visibles del moviment, en una entrevista a Devora Ran: “La mejor definición que he encontrado es la que hizo Tim Sttütgen en el sofá de mi terraza el mes pasado: mientras que la pornografía convencional genera un tipo de placer o de gozo conocido, el postporno crea una ruptura, rompe esa estructura convencional y nos obliga a reconstruir nuestro deseo bajo nuevas estructuras”. Quedeu avisats.

NÚRIA PERAIRE-ENTREVISTES I PERFILS

The Influencers és un festival molt alternatiu. “Festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació, entreteniment radical”. El públic al hall del CCCB és jove. Després de dues hores escoltant la intervenció d’influencers, que han explicat la seva causa amb power points del tot elaborats, projectats des del seu Mac, arriba el superheroi. Boli i papers en mà, per no perdre’s en el discurs, entra a la sala. És l’únic que arranca aplaudiments quan encara no ha dit ni mu. Una imatge ha valgut més que mil paraules.

Superbarrio - The Influencers CCCB
Superbarrio durant la seva intervenció a The Influencers. 16/04/11.

Superbarrio és un superheroi mexicà de finals del 80. Un superheroi fruit d’un projecte col·lectiu.  De la lluita per tenir un habitatge digne de les famílies de la Ciutat de Mèxic després del terratrèmol de 1985. “La gent es va organitzar per si mateixa als barris i així va sorgir un moviment que es va aglutinar en l’Asamblea de Barrios. Es va convertir en un parlament on tots els dijous es reunien entre 1.000 i 1.500 persones”.

Superbarrio era la part més vistosa de l’assemblea. Apareixia allà on calia per amplificar les demandes dels ciutadans. I també va ser el protagonista de les primeres performances. Organitzava combats de lluita lliure contra els representants del mal.  El moviment que ell representava va aconseguir que en uns 8 anys es construïssin 48.000 habitatges.  Un altre dels èxits de l’Asamblea de Barrios va ser el d’impulsar el plebiscit pel dret a que els ciutadans del DF poguessin escollir el seu cap de govern, que fins aleshores era designat pel president de la república.

Mentre Superbarrio s’explica és conscient que està parlant d’uns anys que queden bastant lluny als assistents. Però es que també ha vingut a parlar del present. La mobilització dels ciutadans d’aquell moment pot sevir d’exemple per ara, tot i que allò va passar en una altra època. “No existia ni el Facebook, ni el Twitter, ni els telèfons mòbils, i començava a fer-se servir el fax… Ara potser algú de vosaltres em preguntarà: què és el fax?”

Superbarrio - The Influencers CCCB
Amb Superbarrio durant l’entrevista.

“Son eines molt importants, però el problema sorgeix quan les comunicacions a través del Facebook i del Twitter no es transformen en participació directa de la societat. A Mèxic estem atrapats en aquesta situació. Ens podem comunicar amb molts companys però l’estat d’ànim és de desmobilització. Hi ha un discurs pessimista sobre l’estat del país que es transmet a través de les xarxes socials. Ens està faltant alguna cosa. I avui ho estem intentant resoldre”. “Les xifres de la violència a Mèxic són impressionants, 40.000 assassinats en 4 anys i 8.000 desapareguts. Superbarrio fa 25 anys era un símbol de l’optimisme i del sentit de l’humor, però ara buscar l’optimisme costa. Tot i que ho fem”.

Però encara que ell continuï amb ganes de lluitar pel seu país fa una crida a les generacions joves. “Necessiten un moviment propi que els doni identitat generacional per abandonar la inèrcia que marquen els alts nivells de violència. Els cal una rebel·lia amb molt contingut”. “Les generacions anteriors que tantes coses vam fer, no sabem perquè hem tingut un resultat tant dolent en l’evolució de la democràcia a Mèxic”.

Mentre reflexiona sobre el què ha passat també ho fa sobre el paper dels superherois. “La heroicitat està íntimament lligada amb la solidaritat. Un mateix  primer ha de pensar sempre en el bé col·lectiu”.

Diu que encara avui a Ciutat de Mèxic apareixen de tant en tant pintades que diuen “Aquest edifici està protegit per Superbarrio”.  Kolhosp està protegit per Superbarrio.

[Més fotos del festival a www.flickr.com/imonfort]