Per sempre més

18/07/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

P1070658Bach a Coromandel Town, febrer de 2013.

Imagina que agafes una capsa de sabates. Amb unes tisores li retalles el que serien dues finestres. Després una porta. Amb uns cartons fas parets interiors. Es tracta de fer una distribució ben elemental: una o dues habitacions, la cuina i el menjador. A fora, imagina que hi col·loques una taula de fusta, uns bancs i una barbacoa. Ho tens? Doncs ja saps què és un bach, la casa d’estiueig o de vacances dels kiwis. Es caracteritza per la seva senzillesa constructiva, de materials i de costos.

Evidentment no són de cartó però quasi. Les parets i l’estructura són de fusta i quan els veus per fora recorden als barracons. Un cop surts de la ciutat, aquesta caseta la trobes per tot arreu. I és que el seu èxit va ser precisament la simplicitat. Als anys cinquanta les carreteres de Nova Zelanda començaven a ser millors i la classe mitjana començava a tenir millors cotxes. Podien viatjar pel país i podien permetre’s construir-se cases d’estiueig com el bach, tot un símbol de la cultura de Nova Zelanda. Aquí tots són uns manetes i la gràcia del bach és que cada família s’ha construït el seu. Fins i tot es veuen autocaravanes dels anys 60 a les que se’ls han annexat parets per fer les habitacions.

Després de la Segona Guerra Mundial el país va voler compensar els seus soldats. I sí, es va decidir donar-los un bach. Una caseta a prop del mar o enmig de meravelloses muntanyes perquè poguessin tenir un lloc on descansar després dels serveis prestats.

La regió de Whananaki és el paradigma del bach. Allà continua havent-hi el mateix bach dels setanta amb les parets de fusta ben fines, que a la que vingui el llop a bufar sortiran volant, i allí roman aquella autocaravana des de fa 40 anys amb una iaiona que prepara el sopar en una cuina que qualsevol amant de les noves tendències compraria per ser d’allò més vintage.

IMG_3662Whananaki, abril de 2013.

De fet, nosaltres hem viscut en cases ben antigues, a les que no han remodelat ni el  lavabo ni la cuina. Quants cops m’he preguntat quantes famílies deuen haver cuinat abans que jo en ella. Deu ser perquè saben que estan aïllats del món, que els kiwis ho conserven tot durant anys i panys. Ja em sembla bé viure en una cultura que abans de llençar i comprar de nou prefereix arreglar les coses. Al cap de 40 anys estaria més que justificat canviar la pica, però qui vol ser pràctic quan està aquí a l’aventura descobrint el món cada dia.

L’estiu

20/02/2013

NÚRIA PERAIRE – LA VIDA EN ‘KIWI’

01La platja de Whatipu, Auckland. New Zealand. Gener de 2013

“Sangría congelada, paella marinera, melón, carajillo y popeye de limón. Refresco milagroso. Quema, la arena. Peligro, medusa. La crema, Nivea…” Delafé y Las Fores Azules fan una bona enumeració de símbols de l’estiu, una llista que jo resumiria en la paraula xiringuito. Un xiringuito amb quatre pins al fons. Com és un estiu sense un dinar a Ca la Nuri de la Barceloneta mentre olores la barreja de sorra, mar i crema solar? Sense un vi blanc per acompanyar el pescadito frito, sense una bona paella després, i una bona siesta? Sense els margarites del Santa Marta també a la Barceloneta?  Com és un estiu sense baixar als xiringuitos de la platja de Vilanova per la nit, sense que els peus s’enfonsin en la sorra freda? Com és un estiu sense banyar-te al Mediterrani i quedar-te fent el mort? Com és un estiu sense fer la passejada per la bora del mar fins a la Pasífae de l’espigó de Vilanova?

Doncs és un estiu màgic. A l’altra punta del món hi ha platges infinites de sorra negra on sembla que no hi hagi estat mai ningú abans.  Són tan llargues que per més que camines no arribes mai al final i com més avances més petita et fas, més consciència prens de la immensitat. Deixes petjades en sorra verge i només et creues amb aus que fan evident el seu malestar al tenir companyia. Trencant la línia de la costa hi ha roques que són muntanyes, sembla que han arribat allà caigudes del cel. Imponents, amb una capa de vegetació que les cobreix i que fa més fàcil convertir la seva silueta en una cara. La roca en qualsevol moment s’aixecarà i es posarà a caminar.

02

El mar salvatge no para. El so de les onades no és relaxant com el del Mediterrani. Aquí no hi ha treva, és una lluita constant del mar contra la costa. I des del mar, es pot seguir amb la vista tot el perfil de l’illa, ben enllà sense que hi aparegui ni una sola casa, ni un sol cotxe, ni una sola carretera.  Sola davant una natura desbordant, així era el món abans que l’humanitat l’ocupés del tot, així encara es conserva aquí a Nova Zelanda.

posta sol

Després de veure la posta de sol com si fos un espectacle privat, comença la festa de la visió nocturna. El cel apareix en forma d’esfera, on no hi ha un punyat d’estrelles. Aquí tot està organitzat, veus les constel.lacions, totes les formes, totes les nebuloses. No se t’escapa cap detall. Per estar hores i hores mirant. Per estar dies i dies viatjant per un país ple de màgia.

I sabent que el millor de viure en un món màgic és que quan tornis a lloc d’origen, el xiringuito seguirà on estava.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Drive-In - Isma Monfort - Kolhosp.com

Planifico. El meu calendari de Google és ple de petites anotacions, i al meu cap hi floten conceptes que tard o d’hora s’hauran de materialitzar. Ja és estiu als EUA i les opcions es multipliquen. Tot i això cal ser curós ja que, tot i que sovint ho sembla, no cada dia l’equip local de ‘baseball’ juga a casa. Estant en ruta, dormint en un lloc diferent cada dos dies, cal mirar endavant tenint en ment on creus que seràs la propera setmana i preveient el que hi trobaràs. Poques vegades l’encerto, però això no és important ja que la feina feta és una base sobre la que improvisar amb més seguretat. Deixar-se sorprendre es fa sempre imprescindible. Mentalment és prou esgotador, però acaba sent el que dona sentit al dia a dia.

A l’estiu és quan aquí es posen en marxa la majoria de parcs d’atraccions, és quan els estadis “de tercera regional” s’omplen de canalla a un dòlar l’entrada pendents d’atrapar la bola que va a parar a les grades. La bola que al següent partit faran firmar a algun jugador local, o que simplement faran servir per a jugar amb el gos al ‘back yard’ de la caseta del suburbi (que segur que té espai suficient per a aparcar un mínim de tres cotxes, i una cistella de bàsquet penjant de la façana). També és quan obren les piscines i els parc aquàtics, i quan per fi els milers de places hoteleres arran de platja tenen algun sentit més enllà de fer lleig. Jo ho vull fer tot, i m’he passat massa mesos veient als marges de la carretera els cartells dels cinemes ‘Drive-In’ com per no convertir-los en una prioritat ara que comencen a programar sessions coincidint amb l’arribada del bon temps.

Drive-In - Isma Monfort - Kolhosp.com

El cert és que em pensava que ja no existien, que això de veure una pel·lícula des del seient del teu cotxe era cosa del passat. Però es veu que no. Tot i que no se’n troben a cada cantonada encara n’hi ha forces, i fins i tot alguns de nous amb projectors digitals d’última tecnologia. Ben a prop de Baltimore, a Maryland, n’hi ha un dels clàssics. Al 1965 el ‘Bengies Drive-In Theatre’ va projectar el seu primer film a la gran pantalla -encara avui en dia reclamada com la més gran dels EUA- instal·lada en el camp de gespa contigu a l’edifici que serveix de bar. Aquesta setmana, a més, hi programaven la tercera de ‘Men in Black’. Una d’aliens a un cinema clàssic a l’aire lliure? No va caldre pensar-ho dues vegades per incorporar-ho al núvol de possibilitats futures que, a uns trenta centímetres de distància, sobrevola el meu cap.

La pluja combinada amb amenaça de tornado no em van aturar, si ells obren jo hi vaig. Si la pantalla hagués volat pels aires, jo hagués ignorat els nombrosos i insistents cartells que prohibeixen prendre qualsevol tipus d’imatge i n’hagués fet fotos. Cap problema. Durant la projecció la pantalla es veia estranya a causa de l’aigua que la mullava, el film s’interrompia per instants a cada passada del neteja-parabrises, a estones el vidre s’entelava. Cap problema. Un cubell de crispetes de mida gegant a 5,95$ més taxes, regat amb falsa mantega fosa*, va servir per  completar una experiència en que pràcticament res va sortir com estava planejat. Cap problema.

*Oli de soja amb gust artificial a mantega

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Barcelona Guiriland - Kolhosp.com

Passejar per la ciutat en els mesos d’estiu pot ser un exercici curiós. En poca estona es pot passar de la tranquil·litat més absoluta dels barris poc turístics on tothom és de vacances, a la bogeria del centre amb centenars de milers de persones de tot el món buscant el millor lloc per fer-se fotos amb una obra de Gaudí de fons. La situació és especialment dolorosa a “Les Rambles”, un carrer que ja fa temps que ha deixat de ser dels barcelonins i on els “guiris” de tota mena es barregen al pujar i baixar. Uns busquen on és Canaletes o el mercat de la Boqueria, d’altres potser només perdre’s pels carrers del Gòtic i el Raval. Els pitjors però, són els que tot just tenen unes hores per tastar quatre tapes a preu de caviar -sovint regades amb sangria aigualida- abans de tornar al creuer de luxe que els ha deixat al port.

“Cada any hi ha més turistes!” Doncs sí. Encara que sembli un tòpic, si es compleixen les previsions de Turisme de Barcelona enguany vindran a visitar-nos més turistes que mai. Segons l’agència, durant el 2011 es poden arribar a superar els 15 milions de pernoctacions en hotels de la ciutat de Barcelona a un preu mig de 104€ per habitació. Números que espanten i que són un rècord absolut, especialment si tenim en compte que això només son xifres del sector hoteler. Us imagineu el que això representa a nivell econòmic? No és d’estranyar que més del 95% de la població enquestada per la mateixa agència vegi el turisme com a quelcom clarament beneficiós per a la ciutat.

Barcelona Guiriland - Kolhosp.com

Però el cert és que a vegades un té l’estranya sensació d’estar dins un parc temàtic. A determinades zones només hi trobes “guiris” i més “guiris” fent fotos a estàtues humanes de qualsevol mena i tastant menjar de baixa qualitat. O gravant en vídeo improvitzats shows de “break dance” (dels de passar la gorra) mentre esperen que s’encenguin les fonts de Montjuïc com qui espera els focs artificials al acabar el dia a Disneyland. I talment com en els parcs d’atraccions, que es preparin a gastar! Només les quatre principals visites sobre Gaudí (Pedrera, Casa Batlló, Sagrada Família i Casa Museu Gaudí) representen més de 50€ en entrades.

Barcelona Guiriland - Kolhosp.com

Sigui com sigui s’ha d’admetre que Barcelona està més de moda que mai i al viatjar podem veure l’enveja al rostre dels altres quan diem que vivim on vivim (més o menys el que ens passa a nosaltres quan algú ens diu que viu a Manhattan o a Tokio). Però una bona part dels que ens visiten ho fan sense saber massa res de la nostre cultura i fins i tot s’enduen una agradable sorpresa quan s’assabenten que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. És precisament aquí on sens dubte tenim una bona oportunitat per seguir fent feina.

Així doncs, és bo el turisme per la ciutat o ens està fent mal? Com en tantes coses a la vida, i aplicant els principis del “Ying” i el “Yang”, probablement siguin totes dues coses alhora.

Fonts: Nota de premsa “Barcelona Turisme” (.pdf)