Social Media - Kolhosp

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Mai havíem tingut tanta informació, però cada vegada és més complicat tenir accés a tot tipus d’informació (la frase no és meva). Deixant de banda teories de la conspiració i silencis mediàtics interessats, hi ha quelcom molt més quotidià i gens sospitós que pot estar dificultant l’accés general a una suficient varietat d’informació: la personalització. Cada nova actualització de l’algoritme de Google ens allunya una mica més de la pluralitat, cada vegada que fem un ‘like’ al Facebook ens tanquem una mica més en el nostre món d’afinitats. No ens hauria d’agradar fer un ‘m’agrada’.

Gairebé la totalitat de serveis que utilitzem a la xarxa estan introduint, des de ja fa temps, mecanismes per a personalitzar els resultats i les informacions que ens mostren. Utilitzen la informació que tenen de nosaltres (dades que normalment nosaltres mateixos hem proporcionat) per a mostrar-nos el que creuen que és més rellevant per a nosaltres. Així, si un usuari molt aficionat al Barça cerca ‘resultat del partit’ al Google, aquest li mostrarà resultats relatius al seu equip i no els del contrari. Que bé, oi? Doncs no, i tinc la sensació que ja n’estem patint les conseqüències.

El problema el tenim quan NOMÉS rebem la informació que els robots i els algoritmes d’aquestes companyies creuen que ens interessa. Ens podem estar perdent tot un món que, si bé no ens és afí, pot ser de molt interès per a ajudar-nos a comprendre el món complex en el que vivim. En l’equivalent futbolístic, és un culé veient ‘Punto Pelota’ per saber què diuen els del bàndol contrari. A l’actual xarxa, aquest culé cada vegada està tenint més complicat l’accés a través de cercadors i xarxes socials a aquest tipus de continguts.

Canviem el futbol per política. L’analista de mitjans del New York Times parlava, fa un parell de setmanes, sobre la possibilitat de que la poca varietat de fonts d’informació estigués complicant les negociacions per desbloquejar el recent tancament del govern dels EUA. Crec que no pot tenir més raó. Recentment m’he trobat amb gent que a una setmana de la cadena humana de l’onze de setembre, no n’havia sentit a parlar enlloc. Veient les reaccions de molts “líders” polítics de casa nostra davant qualsevol conflicte, sospito que alguns d’ells estan alimentant les seves opinions a base del que veuen ‘que es mou’ a les xarxes. Error, les xarxes ja no són neutres (a excepció de Twitter, que és tan -o tan poc- neutre com un vol que sigui).

Solució: el paquet. Com els diaris de paper, en que un compra totes les seccions i no només les que creu que més l’interessen. A la xarxa això ja no és possible, i cada vegada costarà més. Les webs dels diaris seran unes de les properes en oferir contingut personalitzat, Yahoo ja hi està treballant. Veig en tot plegat un forat al mercat que alguns ja estan intentant omplir. ¿Quan una gran firma periodística d’aquí farà un resum diari de les principals (no les més llegides o més compartides) notícies del dia? Un ‘Top Ten’ igual per a tothom i amb criteri periodístic honest i transparent. Si us plau, algú s’hi anima?

Fotografia: Jason A. Howie

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

caramelos war kolhospEn Arts Santa Mònica: dulces de BTC, la empresa de armas de Alfred Nobel

Jamaa el Fna es a Marrakech lo que Las Ramblas son a Barcelona. Hace unos años, pasé una mañana buscando dónde comprar un curioso souvenir: dos pequeñitas locomotoras de plástico made in China que transportaban cada una a unos grotescos Osama Bin Laden y George Bush Jr. Sé que existía el juguetito. Lo había visto días atrás en algunas de las paradas de los vendedores ambulantes de la plaza. Éstos le daban cuerda al tren del terrorista, luego al del otro terrorista, y los dos rodaban encarrilados y en círculo persiguiéndose mutuamente. Era una tontería que pensé en comprar unas horas antes de subir al avión y desprenderme así de los últimos dirhams que me estaban pesando en los bolsillos.

No lo pude encontrar esa mañana. Volví a casa sin los trenecitos. Unos meses más tarde una bomba en la terraza de un café de la misma plaza se llevó por delante a 14 personas. Así que,  si hoy tuviese el juguete en mi manos también podría abrir una exposición como la que se puede visitar estos días en el Arts Santa Mònica. El trenecito estaría junto a un pitufo cámara que me compré en el aeropuerto de Eleftherios Venizelos (¿o fue en Fiumicino?), una lata de Coca-Cola en árabe y algún que otro pongo del que no sé porqué no he sabido desprenderme.

El Archivo del corresponsal de guerra es eso: una colección de banalidades expuestas y ascendidas al Olimpo de las obras de arte por medio de la iluminación fetiche de su amo y señor, el periodista de La Vanguardia Plàcid Garcia-Planas. Éste las ha ido recopilando en sus sucesivos viajes como reportero internacional y corresponsal en la primera guerra del Golfo, en la antigua Yugoslavia o en Libia – unas veces comprando el objeto, otras encontrándoselo en el camino.

expo arts santa monica corresponsal guerra kolhospLa mochila del corresponsal de guerra Plàcid Garcia-Planas da para esto

El Duchamperiodismo de la colección Plàcid Garcia-Planas no da para mucho. Ni sorprende, ni emociona, ni sirve para que una clase de primaria pueda hacer una redacción sobre la condición humana. Quizás por eso la muestra empieza con unos cuantos recuerdos de los viajes del padre del coleccionista. Unos objetos que parecen un añadido de última hora y que tanto sirven como para justificar aquello de que para ser un animal periodista se ha de llevar en los genes – y parece que también heredarse – como para reivindicar la figura del representante catalán – aquel empresario almogàver que navegaba durante el franquismo como aventurero abriendo nuevos mercados más allá del Ebro y de l’Alguer.

Sigue el recorrido por objetos que, según el tríptico de la exposición que se ha editado como un diario, son “reportajes sin palabras y una visión del oficio de corresponsal de guerra y de la geopolítica que ha condicionado nuestro presente”. Pues deben representar lo peor de dicho oficio. Porque lejos de transmitir cómo vivieron las gentes que sufrieron el conflicto, lo que a mi me ha llegado es la triste sensación del trofeo de guerra; ese que vemos en las películas que guardan los excombatientes estadounidenses en el último cajón de la cómoda de su casa unifamiliar en Wichita: la Luger de un cadáver de Las Ardenas, los pequeños anteojos manchados de barro de Guadalcanal.

recuerdo guerra golfo kolhospLos bigotes están de moda. Véalo en la Colección Plàcid Garcia-Planas

Como decía Enrique Meneses, el oficio de periodista es “ir, ver, oír, volver y contar”. Si. Pero esta exposición no cuenta lo que el periodista vio: para mi que estos objetos no son reportajes. Por mucho que el visitante los pueda tocar -profilácticamente, a través de un plástico, eso sí– lo que hay en este archivo no son más que trofeos: ¿¡metralla comprada en Ebay, enviada por correo en un sobre que NO se ha abierto pero SI se ha radiografiado para comprobar que hay metal en su interior!? ¡¡WTF!! Plàcid Garcia-Planas, ¿Qué te pasa? ¿Hay algo que no nos quieres contar?

Como los cutres pongos no dan para mucha reflexión, al final se muestran las armas del periodista (una radio, un telex, unas libretas ENRI) y unas supuestas intervenciones artísticas sobre algunos de los objetos de la colección (diamantes – falsos – incrustados en balas de gran calibre reventadas, un collage de billetes, un mapa pintarrajeado).

proyectiles brillantes arte kolhospProfundo. Muy profundo. Balas y brillantes. Mucho

Salgo feliz y cabreado de la exposición. Lo primero por no haber encontrado y comprado aquel trofeo/tren de Marrakech. Lo segundo por reencontrarme con lo peor de esta profesión de periodista – resumido perfectamente en lo escrito en una paredes de la exposición:

“Truquen al mòbil. És una amiga de Madrid.
- Hola. Una pregunta. Ets a Facebook?
- No. Sóc a Kandahar.
- Kandaquè?
- Res. Una xarxa social de talibans.”

¿Se supone que me tengo que reír? Qué tontos y superficiales son los amigos de Madrid. Qué chispa en la respuesta y cómo sabe conservar el sentido del humor viviendo el infierno afgano. ¡Ácida crítica a la banalidad occidental! ¡Denúncia sociopolítica! ¡Qué humilde y respetuosa actitud! En fin… que en casa leeré a Meneses.

NÚRIA PERAIRE-ENTREVISTES I PERFILS

The Influencers és un festival molt alternatiu. “Festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació, entreteniment radical”. El públic al hall del CCCB és jove. Després de dues hores escoltant la intervenció d’influencers, que han explicat la seva causa amb power points del tot elaborats, projectats des del seu Mac, arriba el superheroi. Boli i papers en mà, per no perdre’s en el discurs, entra a la sala. És l’únic que arranca aplaudiments quan encara no ha dit ni mu. Una imatge ha valgut més que mil paraules.

Superbarrio - The Influencers CCCB
Superbarrio durant la seva intervenció a The Influencers. 16/04/11.

Superbarrio és un superheroi mexicà de finals del 80. Un superheroi fruit d’un projecte col·lectiu.  De la lluita per tenir un habitatge digne de les famílies de la Ciutat de Mèxic després del terratrèmol de 1985. “La gent es va organitzar per si mateixa als barris i així va sorgir un moviment que es va aglutinar en l’Asamblea de Barrios. Es va convertir en un parlament on tots els dijous es reunien entre 1.000 i 1.500 persones”.

Superbarrio era la part més vistosa de l’assemblea. Apareixia allà on calia per amplificar les demandes dels ciutadans. I també va ser el protagonista de les primeres performances. Organitzava combats de lluita lliure contra els representants del mal.  El moviment que ell representava va aconseguir que en uns 8 anys es construïssin 48.000 habitatges.  Un altre dels èxits de l’Asamblea de Barrios va ser el d’impulsar el plebiscit pel dret a que els ciutadans del DF poguessin escollir el seu cap de govern, que fins aleshores era designat pel president de la república.

Mentre Superbarrio s’explica és conscient que està parlant d’uns anys que queden bastant lluny als assistents. Però es que també ha vingut a parlar del present. La mobilització dels ciutadans d’aquell moment pot sevir d’exemple per ara, tot i que allò va passar en una altra època. “No existia ni el Facebook, ni el Twitter, ni els telèfons mòbils, i començava a fer-se servir el fax… Ara potser algú de vosaltres em preguntarà: què és el fax?”

Superbarrio - The Influencers CCCB
Amb Superbarrio durant l’entrevista.

“Son eines molt importants, però el problema sorgeix quan les comunicacions a través del Facebook i del Twitter no es transformen en participació directa de la societat. A Mèxic estem atrapats en aquesta situació. Ens podem comunicar amb molts companys però l’estat d’ànim és de desmobilització. Hi ha un discurs pessimista sobre l’estat del país que es transmet a través de les xarxes socials. Ens està faltant alguna cosa. I avui ho estem intentant resoldre”. “Les xifres de la violència a Mèxic són impressionants, 40.000 assassinats en 4 anys i 8.000 desapareguts. Superbarrio fa 25 anys era un símbol de l’optimisme i del sentit de l’humor, però ara buscar l’optimisme costa. Tot i que ho fem”.

Però encara que ell continuï amb ganes de lluitar pel seu país fa una crida a les generacions joves. “Necessiten un moviment propi que els doni identitat generacional per abandonar la inèrcia que marquen els alts nivells de violència. Els cal una rebel·lia amb molt contingut”. “Les generacions anteriors que tantes coses vam fer, no sabem perquè hem tingut un resultat tant dolent en l’evolució de la democràcia a Mèxic”.

Mentre reflexiona sobre el què ha passat també ho fa sobre el paper dels superherois. “La heroicitat està íntimament lligada amb la solidaritat. Un mateix  primer ha de pensar sempre en el bé col·lectiu”.

Diu que encara avui a Ciutat de Mèxic apareixen de tant en tant pintades que diuen “Aquest edifici està protegit per Superbarrio”.  Kolhosp està protegit per Superbarrio.

[Més fotos del festival a www.flickr.com/imonfort]