Dins i fora

27/06/2013

NÚRIA PERAIRE-LA VIDA EN ‘KIWI’

ringArena Mexico. Ciutat de Mèxic, juny de 2013.

Donar la volta al món en 3 setmanes és cansat. Interessant i apassionant, però cansat. Després de sortir de Nova Zelanda, parar a Barcelona i volar fins a Mèxic (on hi estem una setmana abans de tornar al punt de partida) el meu cos ja no sap quan li toca dormir i quan estar despert. A partir de les 10 de la nit la son em noqueja. Mai havia lluitat tant contra el meu propi cos per mantenir els ulls oberts.

A Mèxic, el país de la lluita lliure, aprendré com evitar que em deixin fora de combat. Un dimarts a la tarda ens desorientem enmig de la teranyina urbana que formen els carrers i carreteres de la ciutat de Mèxic però finalment trobem l’Arena México. És on se celebren “los martes populares” de lluita lliure. Hi arribem amb temps, les entrades es recullen una hora abans. Al voltant del reciente comencen a instal·lar-se les paradetes per comprar llaminadures, begudes i, sobretot, les màscares característiques del temuts lluitadors. Són vermelles, verdes, blaves, negres, amb purpurina… A Mèxic tot té color, fins i tot el mal. A les noies ens ofereixen les que són de color rosa, tot un detall.

mascaraMàscares de les paradetes del voltant del recinte.

Arriba el moment d’entrar. Encara no hi ha gaire públic. El show dura dues hores i l’entrada serà esglaonada. No pots entrar la càmera de fotos, ni la beguda que acabes de comprar a la paradeta del davant. Per què? Un cop entres ho entens tot. El show no comença amb el combat, el show ja es troba fora del ring, entre les grades. El recinte és un anar i venir de venedors ambulants. Et tornen a oferir begudes, màscares, ninos de lluitadors, menjar… És un no parar.

Seiem a la quarta fila, perfecte. Entre el públic, bastanta gent amb una màscara, tots estan ben ficats en el paper. Veurem sis combats, a vegades seran un contra un i a vegades hi hauran equips. Sigui com sigui sempre seran “los técnicos” contra “los rudos”. Els que respecten les regles de la lluita, contra els més dolents.

lluita

Comença l’espectacle. La lluita lliure és una coreografia perfecte de cops, salts mortals, patades i noquejaments. És un tipus de combat en el que et pots quedar afònic cridant “Otra! Otra!” per demanar que li donin una altra pallissa al perdedor perquè saps que tot és broma. I com que el públic ho viu intensament doncs som-hi: “Otra! Otra!”.

Tota una experiència dins i fora del ring.

Dedicat a la Marta i el Javi.

 

¡Qué linda!

18/01/2012

NÚRIA PERAIRE-ENTREVISTES I PERFILS

Ciutat de Mèxic el 28 de desembre de 2011 

Ens vam conèixer fa poc. Jo havia d’anar al seu país i ella em va dir que m’acolliria, que no em preocupés. Que en seguida que arribés i la veiés la reconeixeria.

És molt gran, centenària i jo ja anava preparada perquè m’expliqués mil historietes.

També m’havien advertit que és hiperactiva, tot i la seva edat. I molt alta. Potser posar-me a la seva alçada em provocaria agunes molèsties. Però jo vaig emprendre el viatge decidida. Hi volia anar i la volia conèixer.

Vaig agafar un avió amb tota la il·lusió i vaig fer un llarg viatge. Va ser impossible descansar durant el vol. Sort que portava el llibre on hi ha la primera descripció que vaig llegir d’ella. Des d’aleshores he tingut molta curiositat per saber com seria veure-la per primer cop.  “Es como una materia líquida y cegadora con vida propia que se mueve, vibra y cambia de aspecto a cada minuto”. Així la descriu l’escriptor i periodista Paco Nadal al llibre Pedro Páramo ya no vive aquí.  Ell va veure Ciutat de Mèxic per primer cop des de l’avió. Hi va arribar de nit i explica com de sobte en mig de la foscor va aparèixer una moqueta de llumetes que s’estenia sense fi.

Jo vaig tenir la sort d’arribar-hi també de nit.  I no la hauria pogut descriure millor.

Té 686 anys. Quan va nèixer, els pares li van posar un altre nom, Tenochtitlan. El part va ser molt complicat, perquè es va produir en una illa rodejada d’aigua. Va haver d’apendre a crèixer sobre l’aigua. Per alimentar-se va crear com unes illetes de terra flotant on hi podia cultivar les fruites i les verdures, eren les chalupas,  i a poc a poc es va anar expandint i l’aigua es va anar desviant. Fins que ara ja no en queda res d’aquella aigua. Ella ha crescut en edat i en pes.

Ja se sap que l’adolescència és una edat complicada. Ciutat de Mèxic també la va patir. Quan tenia gairebé uns dos-cents anys. Es va rebel·lar contra els adults. La veritat és que la van maltractar bastant, imposant-li la seva manera de vestir, de pensar, de fer. En va sortir molt mal parada, però ja s’ha recuperat. Tot i que aquest període adolescent l’ha marcat de valent. Per sort, no li va amargar el caràcter. És molt acollidora i divertida.

Ara té un greu problema de salut. Li ha sortit un virus molt violent que de tant en tant li fa passar males estones.  Però encara té corda per anys, així que segur que ens tornem a veure.

NÚRIA PERAIRE-ENTREVISTES I PERFILS

The Influencers és un festival molt alternatiu. “Festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació, entreteniment radical”. El públic al hall del CCCB és jove. Després de dues hores escoltant la intervenció d’influencers, que han explicat la seva causa amb power points del tot elaborats, projectats des del seu Mac, arriba el superheroi. Boli i papers en mà, per no perdre’s en el discurs, entra a la sala. És l’únic que arranca aplaudiments quan encara no ha dit ni mu. Una imatge ha valgut més que mil paraules.

Superbarrio - The Influencers CCCB
Superbarrio durant la seva intervenció a The Influencers. 16/04/11.

Superbarrio és un superheroi mexicà de finals del 80. Un superheroi fruit d’un projecte col·lectiu.  De la lluita per tenir un habitatge digne de les famílies de la Ciutat de Mèxic després del terratrèmol de 1985. “La gent es va organitzar per si mateixa als barris i així va sorgir un moviment que es va aglutinar en l’Asamblea de Barrios. Es va convertir en un parlament on tots els dijous es reunien entre 1.000 i 1.500 persones”.

Superbarrio era la part més vistosa de l’assemblea. Apareixia allà on calia per amplificar les demandes dels ciutadans. I també va ser el protagonista de les primeres performances. Organitzava combats de lluita lliure contra els representants del mal.  El moviment que ell representava va aconseguir que en uns 8 anys es construïssin 48.000 habitatges.  Un altre dels èxits de l’Asamblea de Barrios va ser el d’impulsar el plebiscit pel dret a que els ciutadans del DF poguessin escollir el seu cap de govern, que fins aleshores era designat pel president de la república.

Mentre Superbarrio s’explica és conscient que està parlant d’uns anys que queden bastant lluny als assistents. Però es que també ha vingut a parlar del present. La mobilització dels ciutadans d’aquell moment pot sevir d’exemple per ara, tot i que allò va passar en una altra època. “No existia ni el Facebook, ni el Twitter, ni els telèfons mòbils, i començava a fer-se servir el fax… Ara potser algú de vosaltres em preguntarà: què és el fax?”

Superbarrio - The Influencers CCCB
Amb Superbarrio durant l’entrevista.

“Son eines molt importants, però el problema sorgeix quan les comunicacions a través del Facebook i del Twitter no es transformen en participació directa de la societat. A Mèxic estem atrapats en aquesta situació. Ens podem comunicar amb molts companys però l’estat d’ànim és de desmobilització. Hi ha un discurs pessimista sobre l’estat del país que es transmet a través de les xarxes socials. Ens està faltant alguna cosa. I avui ho estem intentant resoldre”. “Les xifres de la violència a Mèxic són impressionants, 40.000 assassinats en 4 anys i 8.000 desapareguts. Superbarrio fa 25 anys era un símbol de l’optimisme i del sentit de l’humor, però ara buscar l’optimisme costa. Tot i que ho fem”.

Però encara que ell continuï amb ganes de lluitar pel seu país fa una crida a les generacions joves. “Necessiten un moviment propi que els doni identitat generacional per abandonar la inèrcia que marquen els alts nivells de violència. Els cal una rebel·lia amb molt contingut”. “Les generacions anteriors que tantes coses vam fer, no sabem perquè hem tingut un resultat tant dolent en l’evolució de la democràcia a Mèxic”.

Mentre reflexiona sobre el què ha passat també ho fa sobre el paper dels superherois. “La heroicitat està íntimament lligada amb la solidaritat. Un mateix  primer ha de pensar sempre en el bé col·lectiu”.

Diu que encara avui a Ciutat de Mèxic apareixen de tant en tant pintades que diuen “Aquest edifici està protegit per Superbarrio”.  Kolhosp està protegit per Superbarrio.

[Més fotos del festival a www.flickr.com/imonfort]