JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

tocado por su apendice tallarinesco…tocado por Su apéndice tallarinesco

A.
Para obtener su carné de conducir Niko Alm entregó una foto en la que aparecía ataviado con un colador de pasta como sombrero. Dos años más tarde recogió su título – perfectamente validado – pese a lo extraño de su indumentaria. Según las leyes de Austria, su país, estaba mentalmente sano y su rostro era perfectamente identificable.

Lo de este joven austríaco no era un acción reivindicativa ni artística. Y si. El acto Niko Alm respondía a sus profundas convicciones religiosas. Y las creencias hay que respetarlas.

B.
En clase muchos niños levantan la mano y uno a uno van preguntando: ¿cabe toda la gente en el cielo? ¿vamos allá con la edad que morimos? ¿cuánto rato es la eternidad y qué se hace para pasar el tiempo? ¿qué tenía que iluminar Dios al crear la luz el primer día?…

La cara de la profesora de religión son dos ojos, una nariz y una boca apretada. Es difícil explicar a unos niños de 10 años que son parábolas, que no se preocupen que no tienen porqué entenderlo, que es cosa de fe. Y más cuando sabe que una hora más tarde le tocará dar Ciencies de la Natura a los mismos alumnos.

C.
En 2004 el Consejo de Educación del estado de Kansas decide que en clase de biología se dedique el mismo tiempo en explicar el diseño inteligente y la teoría de la evolución de las especies de Darwin: la razón es que el consejo considera que ambos planteamientos tienen la misma validez científica

Abrumado e iluminado por esa muy razonada idea que ahora se enseñará en sus colegios – que hay una mente que creó el universo porque el universo es muy complejo y necesitó si o si de una mente que lo preconcibiera y esa mente solo puede ser la de Dios – un tal Bobby Henderson se sienta frente su ordenador y escribe una carta abierta.

D.
Niko Alm – si, el mismo Niko Alm de la foto carné con escurridor de pasta en la cabeza descubrió el Pastafarismo en internet unos años antes de su performance. La viralidad del medio había hecho que alguien le pusiese nombre a la creencia en un ser divino formado por una masa de espaguettis con albondingas. Después de que alguien dijera que había una biblia con salmos a ese Dios de carbohidratos complejos y proteínas; un tercero colgara fotos y dibujos que le representaban; un cuarto dijera que un tenedor crucificado era un objeto sagrado; y que un quinto esto y lo otro… Pero siempre con humor. Siempre partiendo de la fundacional carta abierta escrita por un joven de 24 años que se llama Bobby Henderson y que dice que en las escuelas se tiene que explicar que hay sólo un Dios verdadero cuyo nombre es Flying Spaghetti Monster.

Muy poéticamente los pastafaris describen al ser creador supremo con tentáculos tallanirescos y con albondigas de carne. Y lo hacen con el mismo rigor científico con el que los creacionistas defienden su teoría del diseño divino. Por ejemplo, el pastafarismo explica que un problema como el del calentamiento global está profundamente relacionado con la desaparición de los piratas en el mundo. Un ejemplo claro está en Somalia, y en el elevado número de piratas que surcan sus costas por lo que el país africano es uno de los que menos emisiones de carbono libera a la atmósfera.

Es irrefutable…

…como que A + B + C + D = Monesvol (o Monstruo de Espagueti Volador)

Abofetear a un papa

20/03/2013

JOSE A SANTOS – ARTE Y CULTURA

vaticano kolhospEl Vaticano muy muy muy filtrado. 

En los 20 minutos que suceden entre la fumata blanca y el momento en el que se anuncia quién es el nuevo papa desde el balcón de la Santa Sede.
En el interior de una cafetería de la Vía Conciliazione, en el Vaticano. Ese es el sitio y esa es la hora. Conozcamos a los protagonistas:

Está el periodista – enviado especial por su cadena de televisión – sentado en una mesa. Y aparece el cardenal. No un cardenal cualquiera: el cardenal que ha salido del Cónclave y que pide un cortado (en verdad digamos que pide un espresso macchiato). En el exterior la calle es un torrente de gente que se dirige a San Pedro. Quieren saber quién será el nuevo papa. Y el cardenal, un auténtico outsider de la curia romana, eructa entre sorbo y sorbo “es Bergoglio”.

Dilema: ¿Qué debe hacer el periodista? Se dirige pitando al punto de directo de la televisión para la que trabaja y avisa en el aire para sus espectadores que, en breves momentos, desde ese balcón que tiene a sus espaldas, se pronunciará el nombre de Bergoglio como el del nuevo Papa de la Iglesia Católica Apostólica y Romana. ¡Vaya primicia! O se queda sentado. Llama a su familia. Pregunta qué tal han cenado los niños. Habla del tiempo. Que en Roma no para de llove; que las jornadas son largas y que hace frío; “que, por cierto cariño, si pones la tele verás la Plaza del Vaticano repleta de gente que espera al papa – al nuevo – que será Bergoglio…” O ni eso. Quizá el periodista no deba hacer nada. ¿O si? ¿qué?

Plantearme esta situación es lo más emocionante que ha podido ocurrirme como periodista durante la semana que he pasado en Roma por el Cónclave para la elección del papa Francisco.

fumata negra kolhospLa Fumata Negra se ve mejor en televisión

Podemos discutir si la realidad mediatizada es infinitamente más real, más vivida y quizás más emocionante que la propia experiencia personal. Yo creo que sí. Porque existe, por una parte, el convivir y relacionarse con los habitantes de Roma y los visitantes al Vaticano – creyentes y turistas. Y existe, por otro lado, el momento histórico: la elección de un nuevo papa y toda la liturgia, pompa y circunstancia que se le quiera añadir al hecho en sí: un nuevo papa elegido todo lo democráticamente que permite un Cónclave secreto entre 115 hombres, muchos ancianos, de fe ciega y nulo razonamiento científico. Desengañemonos: como seres individuales nunca seremos testigos de la historia; solo fruto de nuestro tiempo.

El arte de informar, de mediar en la información, convierte al emisor del mensaje en testigo de un hecho noticiable que pasa a ser historia una vez es recibido por el espectador. Y esto me lleva al punto de inicio de este post: ¿ha de hacer público el periodista el nombre del nuevo papa antes de tiempo? Quizás con ello rompe el hecho histórico del anuncio del nuevo papado. O quizás genera un nuevo hecho para la historia: un papa anunciado antes por televisión por un periodista extranjero que por el Vaticano desde su sede.
Un buen periodista tiene clara la respuesta.

vaticano kolhosp 2‘Piove, porco governo’

En el Vaticano llovía cuando salió el humo blanco de la minúscula chimenea de la Capilla Sixtina. La gente tardó unos segundos en darse cuenta del color. Era de noche y se veía mejor por las pantallas que se habían instalado por toda la plaza y el paseo. Un día más tarde desmontaban todo ese dispositivo de monitores y altavoces. Dos días más tarde lo volvían a instalar para la celebración del primer Angelus del papa Francisco. Unas horas después de su nombramiento, de una oscura imprenta salían las primeras estampitas (foto de archivo de la plaza + pantallazo del papa con áurea + cielo de paint). Dos días más tarde la misma foto iba firmada y su tamaño era sensiblemente superior; como el de una postal de correos.
Así es nuestro tiempo.

habemus papam kolhospHabemus… divino Photoshop

Hace 710 años un militar italiano enviado por el rey de Francia se plantó en la residencia papal de Anagni con 300 soldados más. Sentado en el trono le espera el papa Bonifacio VIII. Vestidos de gala los dos. El primero con armadura del 1303. El segundo con su tiara papal y todos sus luxury outfits. A menos de un metro de distancia se observan. El papa abre la boca: “Sciarr…” Y Giacomo Colonna, apodado Sciarra (pendenciero en italiano) le suelta un soplamocos que ha pasado a la historia.

Al guantazo que le desencajó la mandíbula al papa y puso a rodar su corona de dos pisos se le conoce como El Ultraje de Anagni e inspiró uno de los episodios de La Divina Comedia de Dante. Bonifacio VIII murió poco después. Su antecesor, Celestino V, lo hizo encerrado por él en el castillo de Fumore. Hasta Benedicto XVI, Celestino V había sido el único dimisionario.
Así es la historia.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Pere Taiho Secorún - Mestre Zen - kolhosp - Isma MonfortPere Taiho Secorún, mestre Zen i director del ‘Centre Zen Barcelona’

Pere Taiho Secorún (1955) dirigeix el ‘Centre Zen Barcelona, amb uns 200 membres, del qual en va ser un dels fundadors fa més de 30 anys. Em demana de quedar fora del local situat ben aprop de la Sagrada Família, a tres quarts de nou del matí, després de la meditació. Sóc l’únic que s’espera de peu davant la persiana abaixada de l’espai on es reuneixen, així que el mestre Zen em reconeix amb facilitat. Em proposa d’anar a esmorzar a un bar de la zona, per com el saluden sembla que no és la primera vegada que hi va després de meditar. Pere Taiho Secorún també és periodista i dirigeix el programa sobre el mar ‘Thalassa‘, a Televisió de Catalunya. Demana un cafè amb llet i un tall de truita de carabassó que acaben de fer.

P: Acabeu de realitzar una sessió de meditació Zen, en feu una cada dia?

Cada dia. Una a les set del matí i una altre a les set de la tarda.

P: I com ha anat? Què busqueu amb la meditació diària? Sobre què mediteu?

Ha anat bé. En les sessions de meditació no es persegueix res, no hi ha cap benefici. No cal que hi hagi cap benefici i tampoc meditem sobre res en concret. La ment no es queda en blanc perquè la ment no pot estar mai en blanc, pot estar més o menys tranquil·la però no en blanc. Normalment durant la meditació la ment es calma (tot i que no sempre) i el que fem durant la sessió és esdevenir íntims amb nosaltres mateixos. Meditar és tornar al silenci, esdevenir íntim amb un mateix, és una practica de no identificació.

P: Què vol dir ‘una pràctica de no identificació’…?

…hauria de xerrar molt.

P: I es pot explicar què és el Zen de forma senzilla, en un parell de línies?

No… Sí: És tornar-se íntim amb un mateix. Que no vol dir res, però vol dir molt. És agafar el timó de la teva vida íntimament.

Prové del budisme. Pot ser una filosofia com a quelcom que pot transformar la teva vida, en un sentit pràctic i original del que és una filosofia. És una filosofia que s’ha de viure, no es tracta només d’idees, és una pràctica.

P: No hi ha un Déu però hi ha monjos, hi ha rituals… no es pot confondre amb una religió?

És que no se si és una religió o no. Qui diu que no és una religió? Passa el mateix amb el budisme, que tampoc té un Déu però tothom entén que és una religió. La religió sempre s’identifica amb el teisme però hi ha més món. Segons el mestre Dashimaru ‘és una religió abans de la religió’, abans de l’estructura. És una pràctica espiritual que es remunta a l’origen, una experiència de l’ésser humà de la qual després en surten les religions.

P: I si l’important és l’experiència íntima, els rituals, estructures i formalismes què aporten?

Qualsevol cosa té forma. La societat està plena de rituals dels que no en som conscients. Els rituals tenen un sentit d’ajuda, una ajuda a la concentració i a la plena consciència al què fas. Una ajuda a l’obertura de tu mateix cap als altres i al món. No és un tema teatral. Vist des de fora qualsevol ritual pot semblar una ximpleria, qualsevol. Anar al camp del Barça i cridar i aixecar-se a aplaudir és un ritual modern. Vist des de fora poden semblar més o menys lògics. Per a practicar el Zen no calen els rituals, però es fan i ajuden.

P: Què cal per a practicar el Zen? El pot practicar tothom? Si tots el practiquéssim el món seria diferent?

No cal res per a practicar el Zen, és apte per a tothom. Només calen ganes de practicar-lo. Qualsevol canvi en el món passa per nosaltres mateixos. Aquesta és una bàsica de Buda, els pitagòrics i les filosofies de tota la vida. És a dir, el món no és res més que una expressió de nosaltres mateixos. El caos, el mal, la violència… tot són expressions de nosaltres mateixos. El Zen marca que canviant-nos podem canviar la nostra vida, i també el nostre entorn.

P: Com a mestre Zen que alhora és també periodista, com reacciona davant d’un telenotícies i totes les injustícies que s’hi veuen?

La primera reacció és la confirmació de que els éssers humans ens podem equivocar i ens equivoquem. Ens equivoquem molt i el món que construïm és conseqüència de la nostra actitud, no per casualitat. El telenotícies és un reflex de la part fosca de l’ésser humà.

P: I no s’indigna? Com s’actua davant la indignació?

És clar que m’indigno. Davant de la injustícia, de la maldat, de la violència… sempre hi ha indignació. Però no hi ha una regla fixa d’actuació. La regla Zen és arrelar a la nostra vida, arrelar en aquest món per ser capaços d’enfrontar-nos a aquesta realitat des d’un punt de vista d’arrelament i no de bogeria. És complicat. L’actuació és lliure, la realitat canvia cada dia i nosaltres actuem amb ella cada dia.

T’explicaré un conte: Un home va a cavall amunt i avall del poble sense parar. Un avi que se’l mira en un moment donat li pregunta: ‘On vas?’. I ell li contesta: ‘No ho se, pregunta-li al cavall’.

Aquest és el paradigma de la nostre vida i de l’ésser humà. Estem damunt d’un cavall que són les nostres neurosis, les nostres il·lusions, les nostres grans idees. Elles ens porten i nosaltres hi anem al darrera. És així com anem creant una societat de caos, d’angúnia, de dolor, de violència. No som conscients de què caram està passant, i el Zen diu que hem de ser conscients del que passa.

Però a banda del cavall existeix el cavaller. Qui som nosaltres? Has de saber-te reconèixer i saber qui ets per a poder posar-te a un altre lloc i poder actuar. Prendre un cert control de la teva vida i no estar sempre a dalt del cavall que et porta allà on ell vol.

P: Com a mestre Zen, em pot mencionar tres coses que li semblin especialment preocupants en les que cal treballar?

Home… hi ha moltes coses a solucionar! Però avui en dia sí que hi ha una cosa a arreglar: L’economia, que és una creació mental i que és el que ens governa avui. Seria bo comprendre que ho hem creat nosaltres, que podem crear monstres com l’economia actual i que aquesta hauria d’estar al servei de l’ésser humà. Un segon tema seria la política, amb la que passa exactament el mateix que amb l’economia.

El tercer, més planer, és que hem de ser més curosos amb les nostres pròpies relacions humanes. Me n’adono que dins de la crisi les relacions humanes es deterioren, i són molt importants. Seria bo que tots fóssim conscients de que som nosaltres els qui fem aquestes relacions. Més val tenir una actitud oberta i positiva, somriure de tant en tant. No deixar-nos endur per aquest cavall de pressions. Aquí tots podem fer una feina important.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

The Office - Sorry Jesus-Bé, feliç aniversari Jesús. Sento que la teva festa sigui tant estúpida.

Un es va fent gran i cada vegada hi veu menys sentit a això del Nadal. A vegades és sortir al carrer i no acabar d’entendre el que passa. No són pocs els que justifiquen tanta celebració amb la il·lusió dels nens i nenes que ho viuen com una època màgica de l’any, però és que ens passem tot l’any esquivant les esglésies i tot el que fa olor de religiós i ara ens falta temps per celebrar que uns homes venen d’orient a portar regals al nen Jesús. I això que molts d’aquest nens i nenes ni han estat batejats, ni ho estaran mai. Això sí, el pessebre que no falti a casa que és tota una tradició que no es pot deixar perdre, caganer inclòs. El Nadal ha de ser una celebració religiosa o no és ‘el Nadal’. I és que en el fons, tots sabem que el Nadal d’avui en dia no té gairebé res a veure amb el que, teòricament, hauria de ser.

Fer un cop d’ull al calendari a principis de desembre fa por començant pel dia de la grossa ‘de Nadal’, un sorteig amb cobertura mediàtica desmesurada que en ben poques ocasions fa justícia al que hauria de ser el periodisme. Però és que de seguida arriba la nit prèvia al dia de Nadal, el mateix dia de Nadal, i tot seguit Sant Esteve. Tres grans àpats d’obligat compliment per a moltes famílies en menys de 48h. Crec no equivocar-me si dic que no soc l’únic que de tot plegat només en salvo els canelons. Va, i potser també algun aperitiu amb gràcia. Ah! I tot plegat, per a molts, amb ni una sola referència als teòrics motius religiosos de la celebració. Perdoneu la insistència, però és que segons un estudi de 2010 del ‘Centre d’Investigacions Sociològiques’ més del 65% de la població de l’estat espanyol no va mai o gairebé mai a missa o a oficis religiosos (xifra que inclou a més de la meitat dels que es consideren membres de l’Església Catòlica). És a dir, que tot i que una important majoria de la població no participa activament de cap religió de cap mena, quan arriba l’època de Nadal deixem que les tradicions cristianes marquin el ritme del nostre dia a dia.

Adbusters - Buy Nothing ChristmasCartell de la campanya ‘Buy Nothing Christmas’ d’Adbusters

I si ni la religió ni, potser, alguns del rituals típics d’aquestes dates ens acaben de convèncer, què és allò que manté tant viva la tradició del Nadal? No cal ser un doctorat en sociologia per entendre que per a una gran majoria, ha de ser el consumisme. La gent d’Adbusters, històrics activistes contra el consumisme i actors principals del que es va conèixer com ‘Occupy Wall Street’, també ho entenen així. Saben que massa de les compres fetes en aquestes dates responen a impulsos alimentats pel sistema capitalista, i no per honestos sentiments de joia i estima. Per això, enguany, han fet campanya en favor de no comprar absolutament res en motiu del Nadal, ni un sol regal. Evidentment el fracàs de la iniciativa estava més que assegurat des de l’inici, però de mica en mica ens hem d’anar conscienciant de que els mateixos principis que ens van portar a la situació de crisi actual no seran els que ens en trauran.

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Jesus saves sinners

Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.

Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:

Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’

Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.

I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.

Diumenge a Provo

09/11/2011

ISMA MONFORT – CRÒNICA URBANA

Diumenge a Provo, Utah - Kolhosp.com

Sort que ens hem saltat el servei només per homes de les 7 del matí. A Provo, Utah, ens hem llevat amb un parell de dits de neu acumulats sobre els cotxes i amb temperatures per sota dels zero graus, així que quan sortim de casa al voltant de dos quarts de deu s’agraeix el sol que ara fa. Com no pot ser d’altra manera en un estat en que el 60% de la població forma part de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, ens dirigim al servei religiós, celebrat avui en el Concert Hall del centre d’Arts de la Universitat Brigham Young.

Diumenge a Provo, Utah - Kolhosp.com

Allí uns 1400 joves assisteixen a la sessió final de la “Stake Conference”, una trobada comparable a una diòcesi catòlica, que agrupa els fidels de diferent esglésies de la zona. Sorprèn la homogeneïtat. En general l’auditori és ple de parelles joves que s’han casat en els últims dos anys, moltes ja amb fills. Son tants els fidels a Utah que la més que ben organitzada església mormona es permet el luxe d’agrupar les parròquies per grups d’edat i interessos comuns. Durant la cerimònia, amb una banda sonora permanent de nens i nenes que fan de les seves, diferents testimonis comparteixen amb els presents les seves experiències i reflexions sobre la família, el matrimoni, l’església i altres detalls del dia a dia. Hi ha moments per a l’emoció, per a cants corals i per descomptat per a la pregària, que tanca la cerimònia just a temps per anar a dinar.

Però el dia tot just ha començat i queda molt per fer, així que una pizza congelada serà suficient per ocupar l’estómac amb alguna cosa abans d’agafar de nou el cotxe. Qui m’acull em vol ensenyar el centre neuràlgic de la seva organització religiosa així que després de 45 minuts de cotxe arribem al majestuós -tot i que “me l’imatxinava” més gran- Temple Square de Salt Lake City, al que podríem anomenar com el Vaticà dels mormons.

 Diumenge a Provo, Utah - Kolhosp.com

Fet aquest parèntesi, la rutina habitual dels diumenges torna a fer acte de presència. És temporada de futbol americà així que cal trobar un “Sports Bar” -n’està ple- amb pantalles gegants que mostren els diferents partits de la NFL. L’afició és gran, la temporada curta i els partits es superposen els uns als altres així que veure els partits en un d’aquests bars no és pas mala idea. Cadascú es situa davant la pantalla del seu equip preferit sense deixar de controlar el que passa en els altres, tot ben acompanyat d’abundant menjar i begudes (la majoria sense alcohol, que estem a Utah). Una bona manera de passar les tardes de diumenge abans d’acabar el dia amb un altre clàssic, un sopar típicament americà a casa els pares.